chamairac

Entrevista Daniel Raventos

2011-10-21T15:33:00.000+02:00

PACIFICS I VIOLENTS

2011-06-12T03:03:00.000+02:00

He vist que el meu comentari i les coses que he manifestat han creat debat. No està gens malament doncs el facebook és un espai tan obert i pot esser tan assembleari com la plaça de la Vila. No m’interessa debatre si els fets són d’una manera o d’una altra. Jo parlo del que he vist i sobretot del que he escoltat. Ja de bon matí una colla de missatges enregistrats per convocar la gent on es parla de qui ha guanyat les eleccions i és respon que els de sempre. Jo que soc un dels 12.00o que varem anar a votar em sento molt malament quan algú minimitza aquest fet, per cert una altra manera de fer un assemblea en la que es pot dir el que es vol, l’exercici d’anar a votar, i pretén dir-nos que ens hem equivocat. Quina manca de respecte als veïns i veïnes(12.000) que tant es posen a la boca. Però al marge d’aquesta qüestió, personal, el demés anava pel camí previst. Escridassada als polítics a l’hora d’entrar i termòmetre de crits i soroll en funció del color d’aquets. Aplaudiments per aquells que fa quatre dies en l’assemblea de les votacions el seu discurs no va quallar. Doncs ens indignem i escridassem als altres. Una bona colla de partidaris i simpatitzants coneguts d’EUiA eren allà atiant el foc de la rancúnia, la rancúnia de fa molts anys i que volen reeixir. El tema no s’espatlla per un pare i un fill, el tema s’espatlla per la violència extrema dels pacífics. La violència no és només l’agressió física, és violència i majoritàriament de la pitjor espècie la violència verbal ( insults greus a l’alcaldessa i regidors i regidores) violència d’intimidació (no deixar passar un pare amb un fill) i quan algú et crida i et pita i et toca un tambor a menys d’un metre de distància. I jo que l’any 1974 vaig ser detingut i vaig passar un parell de nits al soterrani de la Via Layetana i vaig rebre crits, insults i amenaces a menys d’un metre de distancia, a més d’algun cop que altre, i que això m’ho feia la policia d’uniforme i de paisà feixista del dictador Franco, puc dir i repeteixo en veu alta que el comportament , no de tots, d’alguns, a la porta de l’OAC aquest mati de dissabte 11 de juny, ha estat feixista. I els insults que jo he rebut, sense donar-me l’oportunitat de dialogar ni explicar-me, també els considero feixistes. Aprofito per dir el que potser no podré dir en lloc més. Molt malament els electes de PCPB, PP, CIU i sobretot EUiA. Avui haurien d’haver consensuat la sortida tots junts per la porta de l’OAC, TOTS JUNTS doncs el que s’estava qüestionant era l’assemblea, de tots els ciutadans, del diumenge 22 de maig. Un total de 12.000 barberencs i barberenques varem participar en aquesta assemblea i varen decidir que les 21 persones que avui han estat escridassades fossin els nostres representants durant quatre anys i aquests 21, lliurament, han decidit que Ana del Frago sigui l’Alcaldessa de Barberà del Vallès. Aquest sistema només es pot canviar de dues maneres, a traves del sistema o amb la violència. Avui m’ha semblat que alguns ja els aniria bé fer-ho d’aquesta manera. Quina decepció. Quina pena. No em pensava pas que el moviment dels indignats a Barberà fos la plataforma d’expressió de les rancúnies locals i dels retrets locals, jo pensava que era quelcom més seriós i que valia la penar escoltar-los. Seguiré acampant a Av. Generalitat i des de aquest punt intentaré que les coses es facin d’una altra manera. Varem, la gent de la meva generació, patir i treballar de valent per aconseguir poder votar i escollir els nostres representants per què ara vingui algú a dir-me que quan vaig a votar no se el que faig que les coses les he de canviar fent cordó i escridassant i intimidant a aquells que 12.000 veïns i veïnes han triat. No és així companys, no és així. Avui he vist el NO-DO i els feixistes de falange i Fuerza Nueva a la plaça de la Vila, tot i que anaven disfressats de demòcrates i progressistes, els he reconegut.

sempre aqui

2010-09-23T07:43:00.002+02:00

Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

renovació?

2010-09-18T10:08:00.002+02:00

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat a Europa del PSC és, encara, Raimon Obiols amb 70 anys, doncs també poden ser el futur de Catalunya, Corbacho i Borrell. Però a CIU i ERC passa el mateix i a la resta doncs ho sembla. Bé ja ho veieu unes eleccions a un país que no sap on és i no sap on va i quasi bé ningú li diu gran cosa. Potser és allò de tenir el que ens mereixem. La polèmica que s’ha encetat sobre la coincidència amb el Barça-Madrid també és una mostra més del país petit que som i malauradament seguirem sent.

quina democràcia és aquesta?

2010-07-03T11:15:00.002+02:00

La sentència del Constitucional es pot analitzar de moltes maneres diferents, però la única que no cal fer és la tècnica. Ni cal ni interessa saber si han escapçat molt o poc l’Estatut aprovat al Parlament i votat per la ciutadania. L’han tocat i s’han atrevit a dictar sentència. Aquest és el fet pitjor. No anem bé si un tribunal està per sobre de la voluntat popular, això no és democràcia i per tant aquests 30 anys darrers no han servit per a res. No importa el contingut del que diuen, no s’han declarat incompetents i aquesta és la mentida d’aquest sistema. Per fi es veu que el “atado y bien atado” existeix de veritat. No era el Borbó, no eren els militars, eren els jutges i les lleis. Ens diuen una bona colla de vegades que “España es indivisible” i segueixen, tossuts, pensant que és una i la realitat, també tossuda, ens diu que ni ho és i què no ho estat mai, ni tan sols en temps del dictador. Han tingut una oportunitat única i històrica per aconseguir l’encaix definitiu del problema, però el seu corporativisme com a juristes, és el tema que s’han carregat del tot, i pensar que les lleis són abans que les persones, a més de la caspa i la presumptuositat intrínseca del càrrec i la feina els ho ha impedit. Estem en un moment cabdal pel futur del nostre País i de l’Estat del que formem part i es pot espatllar per les dues parts. Ara seria l’hora de prioritzar el bé comú i pel que s’escolta i es veu la prioritat és la de sempre; les properes eleccions, en aquest cas a Catalunya i a veure qui en treu més rèdit de la situació. Quina llàstima no poder saber qui proposa les coses de veritat i qui les proposa per interès. Ho anirem veient però no oblideu Espanya no ha estat mai una, ni mai ho serà.

estat del benestar

2010-06-21T18:42:00.000+02:00

Hem de seguir parlant de crisi, però potser ens cal fer-ho amb una visió més ideològica que pragmàtica i sobretot amb el ple convenciment que aquest Estat del benestar que hem aconseguit no es pot moure ni una passa enrere. La crisi financera desfermada a l’agost de 2007 a Wall Street té, a hores d’ara, un objectiu precís: el desmantellament de l’Estat del benestar construït als països de la Unió Europea durant el segle XX. Per combatre el comunisme i evitar la temptació d’apropar-nos-hi es van acceptar les receptes socialdemòcrates promogudes entre d’altres pels països nòrdics amb Suècia al capdavant. Ara, un cop el perill comunista ha estat totalment eradicat a Europa, toca desmuntar els privilegis socials arrencats pels sindicats i pels partits socialdemòcrates des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els atacs capitalistes contra el deute i el dèficit europeus busquen forçar la progressiva privatització dels serveis públics que defineixen el model d’Estat del benestar. La severa dieta d’aprimament que els governs han d’aplicar a les finances públiques obre les portes a la privatització de les llars d’infants, de les escoles, de les universitats, de l’atenció mèdica i hospitalària i de les jubilacions. Un dels primers passos és el desprestigi dels funcionaris i treballadors públics doncs després els serà molt més fàcil desprestigiar el propi servei. No és casualitat que els embats més agressius dels especuladors s’hagin adreçat, en els últims mesos, contra Grècia, Portugal i Espanya, els tres únics països europeus amb governs nominalment socialistes. Ni tampoc que les medicines de cavall receptades per l’FMI i pel Banc Mundial insisteixin a castigar els treballadors –públics i privats–, els segments que necessiten assistència social i els pensionistes. Per fer front a tota aquesta estratègia cal ser forts i remar tots cap a la mateixa vora i darrerament no ho fem. Els governs d’esquerres, de les administracions públiques no poden pensar que han de fer el paper d’empresaris o executius de Wall Street, i prendre les mesures que cal prendre sense la sensibilitat ideològica de les sigles que representen. Els treballadors i assalariats no poden dubtar si cal fer o no fer vaga i els sindicats no poden viure d’esquena al que passa a cada lloc de treball. Venen temps complicats més que difícils, caldrà mirar prim i atendre i entendre als missatges d’uns i altres i els polítics s’hauran d’associar més que mai amb la ciutadania per fer front a les mesures que calgui sense dubtes. Per tant, fora bo, que no es malmetin relacions en collonades i s’extremin al màxim les sensibilitats de tractament, sobretot amb aquells que saps que hi podràs comptar

fem una OPA

2010-05-06T20:24:00.000+02:00

El tema de les relacions PSC i el PSOE és recurrent. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. De ben segur que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que cal analitzar no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies. En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú honradament pensi que s'ha subordinat al PSOE. Però caldrà reconèixer que si es va aprovar l'Estatut va ser gràcies al suport del socialisme estatal, i, si al final sortim de l’embolic actual en relació amb l'Estatut, també serà gràcies al PSOE. Ni el PSC és independentista ara ni ho ha estat mai i sempre ha mantingut la concepció federal de la relació amb Espanya i per això potser caldria que enlloc de plantejar-se un trencament s’hauria de plantejar la possibilitat d’una OPA a la candidatura socialista a la presidència de l’Estat. Com s’interpretaria a Catalunya i Espanya la candidatura de Carme Chacón a la presidència del govern encapçalant la candidatura socialista? Perquè no pot un català ser president del govern d’Espanya? A vegades penso que aquesta possibilitat és més difícil que un negre fos president dels EEUU. De moment les proves i la realitat em donen la raó.

talent

2010-04-09T02:02:00.000+02:00

No ho podem evitar i de manera constant la comparativa entre lo públic i lo privat aflueix a les converses, tertúlies i demés espais de debat. L’eficàcia en la gestió i la manera de comportar-se uns i altres són el paradigma de l’assumpte. La seguretat en la feina i la impossibilitat de perdre-la d’uns contra la facilitat de com la poden perdre els altres són l’espasa que amenaça i normalment decanta la balança cap un costat en detriment de l’altre. No valen arguments sobre el difícil que és guanyar unes oposicions, no valen arguments sobre la necessitat de demostrar amb un bon expedient acadèmic per poder optar al lloc de treball, no valen arguments respecte a l’exagerada dependència d’un currículum regulat per vèncer als defensors de l’iniciativa privada i l’argument, segons ells, incontestable de la pèrdua del lloc de treball si no fas prou bé la feina. Es prou certa o al menys a vegades o sembla que uns han d’anar a treballar i els altres només els hi cal anar doncs la crítica més gran que reben els empleats públics és sempre la manca de presència o el ritme de la presència i en aquest cas no es pot dir que no siguin certes les crítiques. Hi ha un aspecte que penso cabdal que fa diferents uns d’altres i allò que mai surt enlloc i cada vagada es valora menys: el talent. Aquest no existeix en l’àmbit públic, encara que se’n tingui millor deixar-lo a casa, en lo públic no es valora, no serveix per a res més que per a crear conflictes entre persones que desenvolupen la mateixa feina. Lamentablement aquesta és la gran diferència entre uns i altres. Uns poden fer servir el talent per a fer la feina, aquest serà valorat) i els altres no els hi cal doncs ningú el tindrà en compte.

llibertat d’expressió

2010-03-27T13:21:00.002+01:00

Quan en una entrevista són més importants les preguntes que les respostes, o, dit d’una altra manera, qui fa les preguntes o com les fa, que les respostes vol dir que no anem bé. Malauradament en els darrers temps el periodisme és més protagonista del que hauria de ser, potser em deixat de ser missatgers dels fets per voler ser els protagonistes dels fets i això no tan sols no és bo sinó que tampoc és admès per cap normativa professional acadèmica o autodidacta. De la mateixa manera que pensem que els mestres poden opinar, pel seu plus d’expertesa, sobre el projecte pedagògic que proposa la nova llei d’ensenyament, però sense monopolis de cap classe, els periodistes tampoc podem tenir o no ens hem de creure que tenim el monopoli de la opinió. L’entrevista que li va fer la directora de TV3, Mònica Terribas, al President de la Generalitat, José Montilla, va posar en marxa un petit tsunami d’opinions que llastimosament ha anat més enllà del previst. Per una banda van sorgir les opinions, compartides o no però correctes, d’alguns membres de la cúpula socialista (Ferrán, Figueres, Balcells) que van expressar el seu desacord amb l’estil de la periodista i, com era d’esperar, a l’altra banda, alguns companys de professió també van fer sortir tota l’artilleria per defensar la col•lega. En aquest costat, evidentment, la llibertat d’expressió va presidir la majoria de comentaris i els més baladrers van incloure la paraula censura a la seva manifestació. Doncs no és això companys, no és això. Els polítics i altres opinadors no periodistes també tenen dret a la llibertat d’expressió i de censura poca doncs només censura aquell que pot fer-ho i sembla que els que han parlat no poden. He deixat al marge la lamentable actuació del senyor Martin i els seus insults a través del seu blog. Finalment ha passat el que havia de passar. Jordi Hereu l’ha destituït de les seves responsabilitats polítiques i li ha mantingut les professionals, imagino que després de demanar disculpes tal i com ho ha fet el responsable, era massa dur deixar-lo sense feina. Però també hi ha hagut periodistes, Salvador Sostres, que han insultat greument al President Montilla, en el seu blog i en les tertúlies del Canal Català, per cert presentades per un vallesà, Carlos Fuentes. On és la contrapartida del sector a l’acció d’Hereu? Es continuarà convidant Sostres a Canal Català ? Podrà fer les seves columnes a El Mundo? Decididament no som justos ni equitatius. Exigim i demanem el que nosaltres no som capaços de donar. Per cert una altra possibilitat és que els alcaldes i alcaldesses socialistes de la comarca deixin d’anar a Canal Català mentre aquesta televisió segueixi convidant a Sostres als seus programes. Més greu seria si a més el senyor Sostres cobres per anar-hi doncs els alcaldes, en aquest cas, paguen per fer-ho i seria irònic que diners d’administracions socialistes servissin per pagar a qui ha insultat greument al seu Primer Secretari.

mestres

2010-03-20T13:34:00.001+01:00

Si la vaga convocada pels sindicats de l’ensenyament hagués estat en defensa de les condicions laborals dels mestres, no sé si haurien tingut més èxit, però la gent ho haguéssim entès molt millor. Més que no pas convocant-la en nom d’un model de política educativa. Els sindicats són una eina insuperable per defensar els drets laborals dels treballadors. I la vaga, un instrument legítim per negociar sobre aquests drets. Els sous, els horaris, els contractes, neixen d’un treball de molts anys entre sindicats i empreses i la vaga forma part de les regles d’aquest joc. Per contra, les polítiques educatives –o les sanitàries o les culturals– no són objecte de la negociació entre sindicats i patronals. És una partida que es juga en un altre escenari, amb altres regles i altres actors. Cada partit té un model de política educativa. Tots defensables. On podem triar, doncs, el model que més ens agrada? A través de les eleccions. Després la dinàmica parlamentària farà o hauria de fer i en aquest a Catalunya així ha estat configurarà la matemàtica necessària per aconseguir el suport de la majoria i evitar canvis cada quatre anys com ha passat fins ara. La política educativa no és una cosa entre els mestres i l’administració. És una cosa de tots. Els mestres hi han de dir la seva com a ciutadans i les seves opinions s’han d’escoltar més, perquè tenen un plus com a experts . Però cap monopoli. Cap monopoli. Quan els sindicats criden a la vaga per combatre el model educatiu hi ha alguna cosa que grinyola. El debat es planteja en un escenari equivocat i entre actors equivocats. De vegades, és que les reivindicacions laborals es disfressen, per fer-les més simpàtiques, de polítiques. Error. No sé si més simpàtiques, però seran més comprensibles sense disfressa. Altres vegades, algunes ideologies intenten guanyar en l’escenari sindical el que han perdut en el polític, que era el que tocava. En política, no han aconseguit convèncer la majoria. Creuen que a través dels sindicats poden vèncer des de la minoria.

Nacionalitzar

2010-03-14T10:46:00.001+01:00

La nevada d’aquest 8 de març ha estat un fet excepcional dins de la normalitat, i, sense dubte, passarà a la història de la memòria popular. Milers de persones han vist trastocada la seva vida durant unes hores, però passada la tempesta la normalitat s’ha anat assolint amb relativa rapidesa i tot acabarà quedant en una anècdota per explicar als néts. Però de totes les coses en cal treure les conseqüències pertinents i no tan sols les que són fruit de l’emprenyada instantània. Les greus deficiències produïdes, novament, en el servei de subministrament d’electricitat ens han de menar a una reflexió col•lectiva i en profunditat. L’any 1998, amb el senyor José Mª Aznar a la Moncloa i amb el suport de CIU (era la legislatura del “Pujol enano habla castellano”) es van privatitzar la gran majoria d’empreses que oferien serveis públics de primera necessitat (electricitat, telefonia, etc). Aquella decisió que va ser molt criticada per l’oposició respecte de qui rebia les empreses (amics de pupitre del líder popular) no va patir el rebuig pertinent respecte del que ha estat més important, hem deixat en mans privades els subministres indispensables per a les famílies. Ara encara és pitjor. Pel que fa a la electricitat els responsables son Red Eléctrica de España SA (REESA) i Enel-Endesa. Els seus centres de decisió són lluny de Catalunya. A Madrid, en el cas de la primera, i a Roma, en el cas de la segona. Creieu que Fulvio Conti, conseller delegat d’Enel, ha deixat de dormir perquè 200.000 abonats de Catalunya s’han quedat sense electricitat a causa d’una nevada? Ara s’hauran de fer les coses d’una altra manera, hem de crear empreses catalanes que facin aquesta feina doncs l’altra mesura és despertar l’esperit de Miterrand i nacionalitzar-ho tot una altra vegada.

Ja ho han aconseguit

2010-03-08T02:31:00.002+01:00

Si fos com al ciclisme podríem dir que portar el maillot de líder quan encara queden tantes etapes per fer esgota més que anar en les primeres posicions a pocs segons del maillot groc. Però parlem de futbol i potser no és el mateix. Ja ho han aconseguit i no tinc gens clar que hagi estat amb honestedat. Us recomano l'article de Villatoro que podeu llegir a continuació:

"La teoria del Villarato, una versió de la teoria de la conspiració aplicada a la Lliga espanyola, ha triomfat. El Madrid ja és líder. Com vostès saben la teoria del Villarato va ser patrocinada per alguns mitjans de comunicació madrilenys el dia que van expulsar Cristiano Ronaldo per trencar-li el nas a un jugador del Màlaga. Deia que la Federació volia ajudar el Barça –pels compromisos del seu president Villar- en contra del Madrid i que per això els arbitratges afavorien sistemàticament als barcelonistes i perjudicaven sistemàticament al Madrid. Absurd? Del tot. Però la teoria del Villarato no pretenia explicar la realitat. Pretenia modificar-la. Pretenia generar un relat prou potent com perquè fos necessari desmentir-lo dia a dia, amb fets que anessin en direcció contrària. Els relats no s’inventen per entendre la realitat, sinó per transformar-la. I ha triomfat.

Les decisions arbitrals, com tantes altres coses en la vida, són una mena de magma en el que es barregen encerts i errades, perjudicis contra els uns i perjudicis contra els altres. Però a partir d’una teoria conspirativa pots aconseguir bastir un relat potent que els doni sentit, que faci que aquest magma adopti l’aparença d’un edifici construït i planificat. Un relat no contempla totes les dades de la realitat. El que fa és organitzar-les, dotar-les d’un esquelet vertebrador, i per fer-ho subratlla i maximalitza les que hi lliguen i ignora les que no hi caben. Amb el relat del Villarato, la premsa de Madrid però també el públic de tots els estadis espanyols obtenia una mena de manual per llegir la realitat que li permetia entendre i explicar-se cada falta xiulada a favor del Barça, cada fora de joc xiulat en contra dels propis. Pel procediment de tots els relats: escollir de la realitat allò que els confirma i prescindir de tot allò que els desmenteix.

Però, ho repeteixo, la funció de la teoria sobre el Villarato no era entendre: era modificar. Obligar a desmentir-la amb fets. Observin els amables lectors el balanç de targetes grogues i sobretot de targetes vermelles que hi ha entre el Barça i el Madrid des del dia que es va posar en circulació això del Villarato. És espectacular. La teoria del Villarato ha aconseguit que les expulsions de jugadors i tècnics del Barça sigui ja una tradició perfectament establerta, un clàssic. La teoria del Villarato ha contribuït a desactivar un jugador com Ibrahimovic, a qui ha convertit en sospitós constant de fer falta en atac: és probablement el davanter a qui més faltes en contra se li han xiulat mai en disputes contra el defensa. La teoria del Villarato ha estat un èxit.

És per això que em sembla discutible el capteniment d’en Pep Guardiola quan no ha volgut generar ni que es generés des del barcelonisme un relat sobre les actuacions arbitrals. És un capteniment molt noble i molt esportiu, però no sé si molt útil. En una democràcia demoscòpica, arbitrada per l’opinió pública, els relats, o els fas o te’ls fan. Si no competeixes pel relat, perds en el territori dels fets. Si no ets capaç de construir un relat propi, versemblant i potent, allò que fas i allò que s’afecta acabarà sent dictat per un relat hostil. Necessitem relats. Urgentment. El Barça. El barcelonisme. Catalunya. El catalanisme. Perquè la teoria del Villarato té un equivalent polític, no parlant del Barça, sinó de Catalunya. No se’n diu Villarato. No té nom. Però existeix. I també triomfa."

Ara és quan Guardiola a de demostrar la seva capacitat. No com a entrenador, això ja ho ha fet, ho ha de fer com cap del projecte. Ara ha de ser capaç de combatre aquest Villarato infame des de dins i no serà gens fàcil. A vegades penso que els mateixos jugadors que estan donant les majors glòries a la selecció espanyola són els que la mateixa premsa tracta de tramposos(villarato)i per tant un cop d'atenció dels internacionals espanyols del Barça no parlant per aquests mitjans seria una bona forma de començar.

Comissió

2010-02-24T08:10:00.001+01:00

No m’han agradat mai les comissions, ni les d’investigació, ni les de representació, ni tan sols les econòmiques com a fruit d’una venda. Només serveixen per entretenir al personal, les econòmiques també, doncs el que et donen com a comissió, misèria, t’ho treuen del salari fix. Aquests dies, al Parlament de Catalunya, n’estan celebrant una, la corresponent al foc dels boscos d’Horta de Sant Joan en el que van morir cinc bombers, membres del cos especial contra incendis de Lleida. La comissió no l’han demanat les famílies dels bombers morts, l’han demanada els grups polítics de l’oposició encapçalats per CiU, tot i que Artur Mas havia manifestat que ell mai demanaria la creació d’una comissió d’investigació. La feina que reclamen les famílies l’està fent la jove jutgessa de Gandesa que ha fet un treball extraordinari i ha aconseguit demostrar que el foc va ser intencionat i ja té als autors a la presó. Ja ha quedat clar que el conseller Baltasar no ha estat ràpid en rectificar la seva primera manifestació, ja ha quedat clar que les conselleries d’ICV no han estat despertes i per tant ja han quedat prou clares les responsabilitats polítiques (Baltasar i Saura). Doncs a que treu cap que els caps dels bombers hagin de passar el calvari d’haver de respondre les preguntes insidioses amb estils apresos a les series televisives dels diputats dels diferents partits? Què passarà si es demostra que algun d’aquests caps es va equivocar? Es quedarà sense feina? Sense els cinc companys i a més sense feina? Tot i que el Parlament és sobirà i té tot el dret en esbrinar la veritat, també entenc els estirabots d’alguns dels bombers que han passat per la comissió. De veritat no les entenc les comissions, prefereixo les instruccions judicials, al menys les preguntes les fan professionals.

Tema de mides

2009-12-20T12:05:00.000+01:00

No podia ser de cap altra manera. El genuí virus de la política s’ha apoderat d’una part dels més visibles promotors de les consultes populars. Us preguntareu de quin virus parlo, molt senzill, del mateix virus que fa que a vegades alguns departaments de les administracions estiguin més pendents de fotre al company enlloc de servir al ciutadà o fer la feina ben feta. En llenguatge popular i entre experts en el tema és diu: “Qui la té més llarga” L’afany de protagonisme, la miopia política i el personalisme d’uns quants individus entre messies de via estreta i líders de fireta ha malbaratat en un matí el que centenars de milers de ciutadans de bon cor van començar a construir, no sense esforç, dubtes i inquietud, durant les llargues setmanes que van precedir el 13D. Uriel Beltran, López Tena, Carles Mora, Joan Carretero i Joan Laporta, són la mostra clara de com el nacionalisme i l’ independentisme poden perdre representació en les properes eleccions. Amb l’espectacle ofert en a penes vint-i-quatre hores tot aquest circ d’individus s’han carregat la cita amb les urnes de diumenge. Lamentablement és el de sempre i no hi ha remei, sembla. Per això la millor medecina contra aquesta mania de mesurar-se els atributs és la higiene de la derrota a les urnes. Per aquesta mateixa causa es parla, en altres ocasions, d’alternança per higiene política i la higiene no és només en el grup dels electes, entre els càrrecs de confiança i els tècnics, molts cops, també s’han creat regnes privats que els hi cal molta higiene de la que parlem. Que quedi clar, però, que cal derrotar les persones i no les idees.

Pàtria

2009-12-09T20:06:00.001+01:00

De nou penso que el Josep M. Madern té raó. La Pàtria és un concepte estúpid que els homes em inventat per justificar tots els egoismes i les ambicions. La desproporcionada reacció de la conselleria de Cultura qualificant de deslleials els fills de Centelles i deslleial al Ministeri de Cultura, és una prova més d’una manera de fer poc assenyada. Els fills de Centelles en ús de la seva llibertat decideixin vendre el seu patrimoni familiar a qui consideren que els fa una millor oferta. Entenc que el conseller vulgui cobrir-se de l’oportunisme del líder de l'oposició, que ataca ara al conseller quan durant els anys Pujol es va encarregar d’obviar Agustí Centelles negant-li qualsevol reconeixement oficial, potser per maçó i comunista. Però la venda d'unes fotos o quadres o qualsevol altre bé artístic per uns particulars és un negoci privat. La conselleria havia d’oferir el que considerava lògic i si hi havia una altra oferta millor, del Ministeri o de qualsevol altra institució, superar-la o retirar-se si considerava que era excessiva. Criminalitzar els hereus per una decisió que només a ells competeix parlant de xantatge i botí, desqualificant davant l'opinió pública, és una conducta inapropiada que fa perdre les raons que tingui el conseller per sentir-se dolgut. No pot ser que qualsevol incident, la col•lecció va estar molts anys al calaix sense que Catalunya se’n ressentís, sigui qualificat com una agressió a Catalunya. La sobreactuació porta al descrèdit. Els que no volen estar en cap casa de ningú no poden pensar que la única sortida sigui marxar. Una nació sense discrepants no és res.

La Dignitat de Catalunya

2009-11-28T00:53:00.001+01:00

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Europa

2009-05-21T20:13:00.001+02:00

Ja som en plena campanya electoral,el proper set de juny hauríem d’anar a votar un altre cop i val a dir que els que pretenen ser els nostres representants cada cop ens ho posen més difícil. Fent un anàlisi de les propostes que ens fan els diferents partits polítics que es presenten es pot cloure que això d’Europa no interessa a ningú i que els diferents partits utilitzen els escons del Parlament Europeu com a cementiri d’elefants o premi final de carrera. Algú em pot dir que tant ERC com CIU han fet l’esforç de presentar dos candidats nous. La veritat és que són candidats però no nous i pel que fa a la seva manera de pensar no hi ha massa diferència, si els escoltes arriba un moment que no saps qui representa a CIU i q ui representa a ERC. Com feien els bessons es poden fer passar l’un per l’altre als exàmens. Potser ja és això el que es pretén. Els socialistes catalans i espanyols han hagut d’utilitzar un escletxa legal per que a Catalunya no hi surti la candidata espanyola, poc seriós tot plegat. Perquè no repeteix Josep Borrell al capdavant? Veient això, i que l’extrema dreta és cada cop més nombrosa en el Parlament, Europa em sembla cada cop més una cosa poc concreta i, sobre tot, poc útil. Que no ens haguem de lamentar en el futur d’aquesta despreocupació actual. A pesar de tot el que pugui passar no serà per culpa meva, encara que faci molt sol i molta calor, anirem a votar.

Independents

2009-04-21T23:39:00.001+02:00

El paper que els partits polítics, tots, reserven, en els darrers anys, als seus militants mereix, si més no, un reflexió. Aquesta setmana ens ha colpit especialment la noticia de la condemna i posterior destitució o dimissió com a regidor d’un polític local de Badia. Aquesta era la seva segona legislatura com a regidor i va ser convidat a incorporar-se com a independent en la legislatura anterior, a les llistes socialistes i posteriorment va tramitar la seva militància al PSC. Primer va ser càrrec electe i després militant. Segur que la majoria de militants dels partits polítics pensen que el procés ha de ser a l’inrevés, primer la militància i després la possibilitat de ser càrrec electe. La convivència, l’aprenentatge i la feina de picar pedra també serveixen per modular ideologies, coneixences i decepcions. Segurament el nombre de vots que es creu poden aportar algunes persones són la millor tarja de presentació o el currículum més atractiu a l’hora de decidir qui ha d’acompanyar al cap de llista triat pel partit. Altres cops es pensa que aquesta és la millor manera d’obrir-se a la societat per guanyar adeptes entre els que pensen que els militants sempre són polítics de professió i els altres no. La nostra comarca té massa exemples del que són capaços de fer els independents que entren als partits per la teulada i malauradament o seguirem veient.

Del "No Pasaran al Cara el Sol" 70 anys

2009-04-21T23:20:00.003+02:00

Programa especial per commemorar el final del que avui els historiadots en diuen Guerra Civil quan en realitat va ser la conseqüència d'un delicte. Cal que quedi clar que no els hi perdonarem mai.

Click To Play

Com en....Pasqual: Els elastics

2009-01-08T01:45:00.002+01:00

He llegit aquests dies "Oda Inacabada" de Pasqual Maragall i a més de passar-ho molt bé us el recomano. A mi personalment, en una gran part, m'ha semblat que prenia un cafè amb l'autor del llibre. De fet alguna vegada havia tingut aquest plaer. Més que un cafè sol, un cafè després d'un sopar, amb els companys d'Emprius. Tot el "Timbaler del Bruch" mediàtica que tenim a casa nostra, encapçalat pels mitjans del grup Godo, han estat aquests dies destacant del llibre, per sobre de qualsevol altra cosa, els enfrontaments de Pasqual Maragall amb el seu propi partit i la veritat és que no diu res de nou. Res que no sapiguem tots els que hem seguit la política catalana i el PSC d'aprop. Els enfrontaments del Pasqual alcalde amb els capitans barcelonins eren vox populi, el triomf dels capitans del PSC a Sitges i l'arribada al poder dels homes més destacats, aparell quasi bé tots, del Baix Llobregat tampoc és cap novetat i per tant el treball lent i constant de tots ells per situar al líder d'aquest territori al lloc més prominent era qüestió de temps. No passa res que no passi a totes les organitzacions públiques i privades, quan hi ha més d'un que vol manar. Jo del llibre em quedo amb la seva visió de Catalunya com a país i de Catalunya com a nació dins d'una Espanya plural i federal. Em quedo amb detalls com el d'utilitzar El cant de la senyera com a himne(enalteix) i no Els segadors(amenaça). Em quedo amb l'advertència de si les nostres empreses no són més competitives i ambicioses. Si les continuem venen a fora quan la família que les va crear se'n cansa i es retira amb els calés de la venda, a les reunions d'empresaris només hi veurem directius de grans empreses i el país, econòmicament ja no serà nostre. Finalment em quedo amb tota la misèria com a ser humà que traspua del comportament de Jordi Pujol envers totes aquelles persones que li podien fer ombra. Jo ja ho sabia, m'ho va advertir Romà Planas, l'hi havia dit Josep Tarradellas i ell ho havia comprovat. Pasqual has estat molt suau en el teu llibre. Ni en Pujol ni la seva família s'ho mereixen. Finalment també em quedo amb l'Europa d'en Pasqual.

He deixat de....."fumar"

2008-11-15T11:10:00.003+01:00

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa.
"No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció pública de la persona que ha esdevingut ciutadà."
Hom diu que no hi ha referents. És cert. Per a uns quants en Romà Planas n'era. No ho pretenia. Hagués rigut si li ho haguéssim dit. Nosaltres ho sabíem i ell, és clar, també. Amb en Romà varem aprendre a fer les coses de dedicació als demés amb el cor, per això la gent se'l creia i per això quan es va presentar a unes eleccions les va guanyar de carrer. Ningú més

Estalviar als ajuntaments

2008-11-05T18:40:00.001+01:00

Tots els ajuntaments estan preparant els seus pressupostos per l’any vinent i llueixen davant la població de la seva capacitat d’estalviar. Uns ho fan millor que altres i uns són més propagandístics que altres. És força curiosa i fins i tot divertida la manera que tenen alguns de decidir quines són les partides a les quals han decidit reduir la partida. Aquí us ofereixo un petit tros de la nota de premsa enviada per un ajuntament del Vallès Occidental:

Així, es potencia un exercici de contenció en àmbits relacionats amb la comunicació i la representació institucional, la qual cosa suposa una reducció d’aquestes partides de 74.000 euros. Alguns dels àmbits on s’han aplicat especialment criteris de contenció han estat:

Comunicació
Correspondència
Difusió d’activitats a premsa i mitjans audiovisuals
Relacions institucionals
Informació municipal
Publicacions i butlletins municipals
Representació institucional

Aquestes reduccions representen una disminució de gairebé un 5,5% de la consignació que tenien per al 2008.

Com es pot veure encara no tenen clar que els ciutadans i ciutadanes tenim el dret a estar informats. Justament el què volem és saber que fan amb els nostres diners. Han d’estalviar en el seu autobombo però mai en informació o es que es pensen que una cosa i l’altra són el mateix?

Més respecte pels mitjans locals

2008-11-03T19:27:00.002+01:00

De tot cal treure’n aprenentatge. Ahir ens varem anar a dormir amb una noticia terrible de Ripollet. Una nena de 14 anys havia estat assassinada en un descampat de la ciutat. No vull parlar dels fets doncs malauradament d’aquests se’n produeixen en tots els àmbits i de manera prou estranya. D'entrada el que menys importa és si s'ha produït a Ripollet, Sabadell, Barberà, Tiana o Dos Hermanas. Els que hem seguit el cas pels mitjans nacionals i estatals se'ns ha posat la pell de gallina de veure com tracten el tema des d'aquests mitjans. La imatge que es fa córrer de Ripollet és terrible per falsa i per negativa. Ripollet sembla aquests dies una població molt semblant al Bronx americà. No en tenen prou alguns corresponsals amb els fet sinó que a més cal afegir-hi més dramatisme. La marginalitat sempre ha estat un bon producte per vendre, ja només ens cal que fossin d’alguna ètnia o procedents de la immigració. Jo he passat vergonya aliena professional. Molta indignació, però al mateix temps, una situació que ha de fer pensar i molt als polítics locals. Ho he dit moltes vegades el que no expliquen els mitjans de proximitat, públics o privats, tan és, no ho explicarà ningú i quan parlin de les nostres poblacions mai ho faran en positiu. Com es diu “ a la pruebas me remito”. La Revista de Ripollet que és crítica amb el govern local mai tractarà així de malament a la ciutat. Per aquest motiu i d’altres semblants cal reclamar més respecte pels mitjans de comunicació locals i si a més són públics, respecte i mitjans.

GRÀCIES A TOTES I A TOTS

2008-10-20T18:40:00.004+02:00

Setmana horribilis

2008-09-28T11:59:00.002+02:00

De quina manera tan bèstia ens deixem influir per el bombardeig de noticies respecte la situació econòmica. Jo recordo altres crisis i mai m'he sentit tan afectat, personalment, com en aquesta. Es cert que la situació és complicada i pot ser-ho encara més però potser una manera de superar la situació de la millor manera no és escoltar i llegir cada dia l'Apocalypsis de Sant Joan.Però el pitjor de tot és que aquesta setmana he pogut comprovar a on pot arribar l'egoisme de les persones i la gent. Com es pot sentir feliç algú amb les desgracies dels altres? Com algú que ha patit una ferida de mort encara és capaç de gaudir amb els mals aliens i el que és pitjor d'altres que no t'han fet cap mal? Aquesta setmana he conegut la maldat molt propera. Mai acabaré de sorprendrem.

Nova temporada, nou any

2008-09-08T19:16:00.002+02:00

Encara que l'1 de gener és l'inici d'un nou any pels que ens dediquem a la professió de comunicar, els principis i finals dels anys i temporades tenen molt a veure amb els horaris que es fan a les escoles. El dilluns 15 de setembre tot comença de nou funcionar. Una nova temporada radiofònica amb uns nous projectes de programació i l'il·lusió de fer un programa de 4'5 hores amb el suport i la col·laboració de la Nu i El company. Tal i com va dir el Xavi haurem de reinventar la ràdio. Vaig decidir que no assumiria ni un gram més de responsabilitat del que tenia i aquest estiu he decidit que així ha de ser. Les coses són de qui són i el gran error, malauradament, és tractar-les com si fossin teves. Tot i així no us perdeu la 98.1 tots els dies de dilluns a dimecres de 9 a 13'30 hores. Reinventarem la ràdio, segur.

Fins sempre Nati

2008-06-15T12:37:00.003+02:00

No es pot evitar. La vida, tossuda i implacable, busca, fins i tot penso que amb massa professionalitat, l’objectiu que es va marcar en el primer segon de la seva existència, Com de diferents serien les coses si en tot fóssim tan persistents. Aquesta setmana la vida de la Nati de casa Caset de Baro, tieta Nati, ha aconseguit el seu objectiu: la mort. Com ja empassa en els darrers temps he tornat a experimentar un bon feix de coses desconegudes. He après en un dia moltes petites coses que em pensava eren d'una altra manera i he aconseguit millorar el respecte que sentia per unes persones i també per a mi mateix. Can Mariano s'ha quedat una mica més sol.

Ous, serps i plataformes

2008-06-10T01:02:00.002+02:00

Heu sentit parlar alguna vegada de l’ou de la serp? Una pel.lícula d'Ingmar Bergman ens situa en el rovell d'aquest ou. El de la serp. Aquell en el qual s'incuben les dinàmiques d'excitació de les baixes passions, de l'odi fonamentat en la mentida, de la crispació i de la por. D'aquella mena de por que condueix a la pèrdua de capacitat de reacció d'una part de l'opinió pública, a la renúncia a l'exercici de les consciències lliures. Aquella por que impedeix la llibertat i que, canalitzada pels mateixos que l'han promogut, desemboca en el feixisme. Fan servir els recursos de sempre, confiats en què, al final, ens trobarem amb la serp. I en què alguns, o potser molts, confiaran en els encantadors de serps per tal de no prendre mal. Mentrestant, cal enredar tant com sigui possible, mentint, insultant, falsejant totes les dades de la realitat, perquè ja se sap que una mentida acaba per tornar-se una veritat a base de repetir-la moltíssimes vegades, com practicava el doctor Goebbels. Res d'això no és nou. Ho han vingut fent des de sempre. Són els hereus directes d'aquella serp. És l'extrema dreta de tota la vida. No saben fer altra cosa. No valen per a res més. Continuen sent fidels als orígens feixistes de tots els seus fundadors i procreadors que, potser per la pròpia força de la història, semblaven més moderats, més controlats, menys exageradament partidaris del terror que no pas els seus continuadors contemporanis. Però no tenen remei. Ni hi ha per on agafar-los. Tenim un problema. N'estem farts. Farts de la Conferència Episcopal Espanyola i la seva cadena COPE, del diari El Mundo, del Partit Popular. Potser serà l'hora que, des dels sectors de l'esquerra progressista, reivindiquem la necessitat –la urgència– d'una dreta no embogida, no fanatitzada, no manipuladora, no mentidera. Sí, diguem-ho clar: volem una dreta que es dediqui a defensar els interessos dels poderosos, com sempre, amb actituds civilitzades, sense irrompre de forma abrupta en la vida democràtica i sense escalfar permanentment el niu on la serp del feixisme posa els ous. Per això hem d’ajudar a que el proper congrés del PP sigui un èxit pels demòcrates com ja ho és el d’ERC, passi el que passi. I respecte les baixes passions i l’odi fonamentat en la mentida i l’utilització dels més dèbils que no s’implanti a la nostra ciutat. Correm el risc, més per ignorància i manca de capacitat, de tornar a temps passats propers poc desitjats.

Cavalls

2008-05-19T09:12:00.002+02:00

Són espectaculars en tots els aspectes. Morfològicament, fins i tot el menys pur de tots, és d’una bellesa especial. Si has o tens la sort de tractar-los sovint i d'aprop són o poden ser tan dòcils com el gos petaner més pesat de tots. Un cop l'any teníem l'oportunitat de veure'ls, els millors de tots, a Barberà, ara encara ho podem fer però hem d'anar a Sabadell. De fet anem al mateix lloc però tens la sensació d'anar a Sabadell quan abans anaves a Barberà. Ens agraden molt els cavalls i ens agrada molt que un cop l'any els puguem veure tan a la vora. No ens agrada la gent que envolta aquests cavalls. La realitat és que no tenen res a veure amb ells. Més que amb els cavalls sembla que tenen a veure amb el "pavo real", són fatxendes, prepotents i saps que mai parlen de cavalls, sempre parlen de negocis, la majoria del totxo. Ens agraden molt els cavalls i cada cop menys els cavallers que els porten i també tots els que els reben. Quina llàstima de Parc Central. Potser podríem tornar a la proposta de fa anys amb l'auditori i el llac?

Hem tornat

2008-05-06T18:51:00.002+02:00

Salutacions cordials a tothom. Encara no ho hem definit tot de la manera que volem que sigui però hem tornat. Des de la darrera vegada que vam escriure han passat moltes coses en la nostra vida i de tots colors. Val a dir que de totes en tret aprenentatges prou imporants.

Us adjunto la foto d'un lloc que hem visitat i ens ha atrapat una mica l'ànima.

Fins aviat.

Ara no toca el melic

2007-12-05T20:48:00.000+01:00

Refundem el català i el nou vestit ja ens peta per les costures. Això han degut pensar catalanistes i altres istes més acèrrims en veure com l’icona basca, molt preuada pel catalanisme i l’independentisme de Catalunya, salva el cap i la cara de Maleni i Zapatero enfront les demandes de la resta. Fins i tot, Ridao, ha manifestat que això del Galeuscat no és més que un club de mariscades i arrossos. Seguirà Monica Terribas i TV3, en general, tractant el tema basc com si fos un vegueria catalana més? I l’altre icona, també dels mateixos col.lectius. Eliseo Climent, representant dels aferrissadíssims catalanistes i independentistes de ses Illes o del Pais Valencià, Bernat Joan, Vicens Sanchis, etc. que constantment ens donen lliçons de com ens hem de comportar envers Madrid. Climent acaba de manifestar que el català gaudeix d’una "excel·lent salut", també a València i de pas els recorda als nacionalistes i els altres d’aquí, que peca de ser massa "pessimista" i "embadalit" i en comptes de celebrar "patètiques derrotes", referint-se a la Diada nacional de l'11 de setembre, els catalans haurien de celebrar, juntament amb els valencians, "les victòries del gran rei Jaume I". Segurament Climent té raó. Després de patir la defensa increïble que va fer un taxista de Madrid, militant del PP segons em va demostrar, de Jordi Pujol crec que més que mai a Espanya el que val és allò de: “Antes independiente que socialista”

És català

2007-11-03T00:38:00.000+01:00

Fins quan tanta comèdia? Alguns ja n’estem farts i tips. A la fi li haurem de donar les gràcies, a una mena d’homínid, que s’ha fet famós per causa del seu comportament violent i la seva actitud racista en un vagó d’un tren, que entenguem el sentit de molts comentaris i perquè en alguns casos els preocupa tant el tema. Quin tema? L’agressió? Aquí l’únic que importa i preocupa és que l’homínid es diu Sergi Xavier i el tren en qüestió no és de Renfe sinó dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La més gran preocupació és que les imatges han donat la volta el món (màgic YouTube) i ara diran que Catalunya és racista. Es el mateix que passa amb el conflicte de rodalies i l’Ave. A una part de la caverna comunicativa catalana tan sols l’interessa aprofitar la situació per aconseguir més transferències. El meu dubte és justament aquest. Fa dies que em pregunto si serà veritat això de que aquí ho farem millor. Segur?. Doncs que m’expliquin el disseny de l’Eix Transversal, la C-58 fins a Manresa, la del Garraf, Vallvidrera i el que paguem de tot això. Quan aprendrem que els territoris no són per ells mateixos ni millors ni pitjors, que aquesta condició pertany a les persones i de Sergis Xaviers encara en hi ha més. Em nego rotundament a acceptar que només tornarà el sentit comú si després de les properes eleccions estatals governa el PP i si després de les catalanes governa CIU. Consolidar la democràcia també vol dir acceptar les regles del joc i la dreta sembla que no ho entén. Per cert, un altre Pujol no si us plau.

Setmana difícil

2007-10-25T19:37:00.000+02:00

No és que faci dies que no pensem, la realitat és que hem passat una setmana complicada. No ho podem evitar la setmana dels aniversaris sempre han estat setmanes difícils i és un tema que he de comentar amb algun expert o experta. Afortunadament les aigües han tornat al ritme que calia i si puc així les mantindrem. Les reflexions respecte les coses que passen són de tristesa doncs m’he adonat que vivim en una societat que fa espectacle de quasi tot. No és possible que hi hagi periodistes que considerin noticia parlar amb el tros de carn que les imatges ens van mostrar era capaç de parlar pel mòbil i agredir una ciutadana. La carn no pot parlar, un tros de carn no té cervell i per tant no pot articular paraules. No es pot obtenir cap informació i per tant no s’ha d’anar a buscar. ¡¡¡Quina vergonya!!! A la presó si us plau i després a mans de psiquiatres per molts anys i si es possible als seus amics també doncs s’ha vist que el virus s’estén. Pel demés molt contents doncs hi ha algú que té un pis, ara virtual, però en dos o tres anys real.

Charly no era tu turno

2007-10-04T19:16:00.000+02:00

Avui ha mort un periodista. Cada dia en queden menys tot i que hi ha una universitat que cada any treu una fornada nova de persones que creuen que poden anar a exercir aquesta divina professió. Com ell cap.
Carlos Llamas hablaba sólo para mí. Era grande por su voz, su seguridad, su credibilidad, su capacidad de trabajo, su vehemencia y su intervencionismo en todos y cada uno de los temas que trataba en su programa. No quería ser neutral, vaya rollo la neutralidad, siempre era arte y parte. Hoy he llorado por ti y no te conocía. Hoy he llorado por mi profesor de radio en esa asignatura en la que en el último examen he tenido una muy buena nota gracias a la universidad a distancia llamada Cadena SER. Hoy he decidido que de mi vida laboral sólo me interesa la profesión de periodista, hacer radio, hacer diario, lo demás que lo hagan aquellos que tienen el título universitario y en el fondo se aburren explicando y investigando noticias. Cómo os quiero a todos los que me acompañáis en el micrófono por que os gusta. Cómo odio a los que lo hacen por profesión como si fuese ir a la fábrica. Hoy ha muerto mi maestro y he llorado por quedarme un poco huérfano. No me dejéis solo en esta locura del micro.

Chico conoce Chica

2007-09-27T20:51:00.000+02:00

Chico conoce chica en Alicante, chico vive en una pensión en Madrid, chica vive con sus padres y estudia en la universidad. Chico va al servicio militar y por teléfono le manifiesta a chica que cuando vuelva se casan. Chica se asusta y frena situación y deciden darse un tiempo. Chico se marcha a Barcelona y chica se queda en Madrid y acaba casandose con ....otro chico anterior al Chico que esta en stand bay. Chico se casa en Barcelona con otra chica. Pasan treinta años y chico está separado y libre desde hace 6 años y decide felicitar a chica. Chica esta viuda desde hace 8 años y recibe felicitación entusiasmada. Chico se encuentra con Chica después de 30 años y vuelven a iniciar relación. No es un guión para una novela ni para una obra de teatro, ni tan siquiera para un programa de radio. Es un hecho real Chico se llama Ramón y vive en Barberà y Chica se llama Lourdes y vive en Majadahonda. Solo por cosas como esta vale la pena relacionarse y vivir. Hoy hemos cenado juntos y puedo deciros que el amor no tiene edad y existe.

Oe Oe Oe.....

2007-09-15T13:18:00.000+02:00

Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Benvinguts a MATAR L'ARANYA

2007-09-10T02:58:00.000+02:00

Serà el proper dimecres 12 de setembre a les 11 del matí i sembla com si ho féssim per primera vegada. Tants anys essent l'ideòloga del Gairebé i ara haurem de matar una pobra aranya que de ben segur no ens ha fet res.
Aquest passat dissabte hem dinat als horts amb la colla. Ha estat un bon dia.
Com s’aprèn d’uns i d’altres, tots t’ensenyen com són les coses i els errors que comets. Després en la soledat de casa comentem amb ell que hem d’actuar de manera diferent, que hi ha guerres que ja no són nostres, i seguir caminant de la millor manera possible. Per això els objectius d’aquest curs són molt clars i definits: l’aranya i el diari. Ens han de fer feliços. Recordem que la vida i els fets col·loca a cadascú al seu lloc.
Quina llàstima i quina pena aquella gent que no se senten mereixedors del que tenen o han aconseguit i es passin el dia recordant a tothom els seus mèrits que segons com també són demèrits.

Pallars Independent

2007-08-23T01:40:00.001+02:00

Caldria un Pallars independent dels urbanites, dels pixapins, dels especuladors, dels contructors i dels vells amos, els de sempre.

L'Edat de les Pedres

2007-08-23T01:04:00.000+02:00

No som com som per evolució natural ni per creixement espontani. On vivim, amb qui vivim, on treballem, amb qui treballem, com treballem, qui ens estima, a qui estimem, com estimem i també com odiem i com menystenim tenen molt a veure amb els nostres fets i amb les nostres paraules. Tot això no vol dir que els errors que comentem siguin culpa de tot l’anterior i per tant puguem escampar les responsabilitats a dreta i esquerra. Cada cop hi ha més normatives, més lleis que ens diuen com hem de funcionar davant de certes situacions. Fins i tot alguns fets, fins ara, quotidians, sense importància, s’hauran de realitzar amb molta cura doncs les conseqüències de fer-ho d’una forma o altra no seran les mateixes. Podem pensar que la llibertat de cadascú cada cop és més petita i la realitat no es aquesta. Una llei no et pren llibertat. És important, però, que siguem conscients que tot el que fem o diem pot tenir alguna resposta. També hem de ser lliures per acceptar la resposta. Hem tornat a passar uns dies al Pallars, com sempre, aquella terra, apaivaga qualsevol situació d’estres que l’urbanisme i, molts cops, l’esnobisme es fan agafar. Una terra que creix molt doncs les grues de la construcció semblen boscos de ferro. Nous edificis destinats majoritàriament a segones vivendes, allò que la nova llei no permetrà, van omplint els forats de les cases en runes que encara hi ha. Tot i així he de dir que aquella terra té l’edat de les seves pedres, i com aquestes defineixen un món que, a mesura que es transforma, es va morint, enmig d’una vida molt dura, gairebé sempre injusta, sovint violenta, i on la llegenda i la fantasia es confonen amb la història.

Tornem a finals d'agost

2007-07-31T01:10:00.000+02:00

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.

Abstenció? Encara es poca

2007-07-28T01:54:00.000+02:00

No es poden queixar. Passa el que ha de passar i encara poden estar contents. Després ens vindran amb històries i pensaments filosòfics de la vora del foc que s’aproparan més als contes dels Germans Grimm que a la realitat. És veritat que la responsabilitat de l’apagada de Barcelona no la tenen de manera directa ni les administracions públiques ni, per tant, els polítics, és ben cert que en una societat en que el capitalisme ha triomfat no es pot mantenir sota l’aixopluc de l’estat moltes coses que s’han de gestionar des de la iniciativa privada en benefici de tots. Però quan hi ha un accident ( en la seva accepció de succés imprevist, no esperat) són justament les administracions públiques, ara si els politics, els que han de donar una resposta immediata per transformar en normal la situació. Per tant el que haurien d’haver fet des de els estaments pertinents és aportar solucions i si aquí no es tenen es van a buscar on sigui i amb total rapidesa. Després, sense despentinar-se, arremetre amb tota la força que es pugui i més contra els responsables del tema. Un cop solucionats els problemes, encara que sigui provisionalment, dels ciutadans, com es va fer al Carmel, s’ha d’exigir i si cal obligar a les companyies elèctriques a respondre econòmicament de totes les despeses, de totes les destrosses generals i particulars i a respondre de la multa, indemnització o el que sigui que es determini. El que han fet uns i altres, polítics, ha estat tirar-se en cara retrets i draps bruts que no han solucionat res. Després se’ls hi farà estrany l’abstenció. Alguns ja fa massa temps que hi són. Parlo de persones i no de sigles.

La societat dels crancs

2007-07-23T17:57:00.000+02:00

Potser portàvem tanta embranzida que ens vam passar tres pobles, però la realitat es que fa 12 anys que anem enrere. No és un qüestió d’ideologia de qui mana, és un tema de societat. És la societat la que globalment i majoritàriament va enrere. Som una colla de reaccionaris. Volem civisme i apliquem disciplina, volem seguretat i apliquem prohibicions. Cada cop hi ha més coses que no es poden fer. Cada cop la vida uniformada, la vida dels camins marcats i assenyalats és la que tothom ha de fer. A qui no segueix aquest ordre se’l bateja ràpid. És un antisistema. Un sistema per cert que ho aguanta tot. En molts casos, cada cop més, autèntics mediocres i fins i tot persones de dubtosa capacitat al front de pressupostos i responsabilitats molt importants. Només cal veure que han estat capaços de fer alguns per tal d’aconseguir o mantenir-se en el poder.

L'hora de les decissions

2007-06-10T11:00:00.000+02:00

Ja s’ha fet la feina i a més bé. Els resultats han estat molt positius, en tot els sentits, doncs fins i tot aquells que no han anat bé pels interessos personals d’alguns també han estat bons. A la comarca del Vallès Occidental Sud, capital Sabadell, sembla com si la gent ens haguéssim trobat i entre tots haguéssim decidit que calia a cada lloc i en general a tota la comarca. Ho podem analitzar. En principi només Sentmenat no tindrà alcalde socialista, després farem un breu d’aquesta població, i ICV (no hi afegeixo EUiA voluntàriament) ha perdut les dues alcaldies que tenia, Sta. Perpetua i Cerdanyola. Convergència ha perdut Castellar que l’ha guanyant el bon amic Ignasi( quina sort que té la gent de Castellar amb aquest nou alcalde). Ha castigat, el just per posar-lo de peus a terra, a Manel Bustos a Sabadell i ha atorgat la majoria absoluta a Ana del Frago, Pepita Pedraza i José Luis Jimeno, tres persones molt diferents però amb estils semblants. Poc soroll i molta feina bona. Al Juan Parralejo, Teresa Padrós i Cesar Arrizabalaga, els han donat un nou toc d’atenció. Alguns diran que el resultat de Palau no és igual al de les altres poblacions, que a Palau es pot perdre l’alcaldia i a Ripollet i Montcada no. D'acord, però ni un ni l’altre han consolidat la seva situació i ja fa massa temps que caminen per la corda fluixa. Finalment Cerdanyola i Sta. Perpetua, dues alegries, l’amic Manel Ruiz i el nouvingut Antoni Cardenas. Els dos seran alcaldes. A mi no m’agrada gaire el “todos contra uno” de Sta. Perpetua, això és el que va fer el Morral i potser ara li han fet pagar. Cal governar molt i bé. Sobretot Manuel molt a prop dels ciutadans i ciutadanes. Fes de molt bon comercial, el millor, t’han de conèixer fins i tot les rates de Sta. Pepa. A l'Antonio poques coses a dir-li. Li han deixat una feina de reconstrucció de partit molt feixuga. Finalment un record per Sant Quirze. Població molt difícil pel socialisme i l'Antonio Rebolleda és massa funcionari. Aquell poble necessita un pijo pagés. Cal intentar governar amb ERC, la oposició és molt dura. Acabo amb dues referències particular. La de Sentmenat és un avís per a intervencionistes. El que va fer l’agrupació del PSC de Sentmenat i no es va permetre ara ho ha fet la ciutadania i sense cap possibilitat de retret. A Sabadell han reconegut la feina feta, per cert molta més que en els darrers anys d’època Farrés, però han castigat l’estil. Masses fotos? Massa família? massa mediatic?. Governa però amb menys fums.

Les persones

2007-06-03T03:35:00.000+02:00

Una de les coses que més ràbia em fa de la feina de comunicar-se amb uns i altres i d’alguna modernitat és el menyspreu que mostrem per la llengua o llegues i sobretot pel vocabulari. Amb quatre paraules ho volem dir tot i no intentem expressar amb una o altra el que realment volem dir. Per exemple: és el mateix gent què persones? Jo crec que no. Sinó en aquesta campanya electoral si en la de fa quatre anys uns deien gent com tu i altres deien persones com tu. A qui es dirigien uns i altres? De fet jo diria que al mateix públic amb la diferencia que d’una manera es volia intimar i de l’altra es volia universalitzar. Sona igual en castellà que en català. Gent - Gente, crec que no. En canvi persona s’escriu i es pronuncia igual en una que en altra llengua. També es pot dir que quan es parla de persones sembla que es tingui més estima que si es parla de gent. És el mateix total ha guanyat l’alcaldessa de les persones i per tant ens podem sentir prou feliços doncs ens podem sentir respectats i preuats. Ara és l’hora de les persones. Ara és l’hora dels noms i els cognoms. Ara és l’hora de la sensibilitat i d’entretenir-se una a una i una a una amb aquelles persones que calgui i parlar de demà.

Abstenció NO si us plau

2007-05-18T01:33:00.000+02:00

Arran de l'extensa discussió sobre el dret i el deure de votar, he estat donant-li voltes i reflexionant sobre el sentit del vot en una societat que no et serveix, una societat que ni tan sols et motiva la possibilitat de millorar-la. Em preguntava si l’abstenció no era una demostració de l’individualisme. Podríem afirmar que l’abstenció és una reacció antisocial? Pot un individu social abstenir-se per principis? No ho tinc clar, i m’imagino que les respostes són complexes. Quina ha de ser la base de la política social? Com s’ha d’organitzar aquesta societat? Si tothom s’abstingués, qui organitzaria què?. Els abstencionistes militants què proposen? Què pensen de les persones que opten a presentar-se? Tenen alguna esperança de futur? Compten que algú o altre estarà governant, però que ells n’estaran al marge? S’han plantejat mai presentar-se a unes eleccions? Pensen el mateix d’unes eleccions sindicals,escolars o de l’associació a què pertanyen, si és que en pertanyen a cap. No tinc totes les respostes i crec que no les té ningú, si més no amb la certesa d’encertar-la. Però el que si que tinc són opinions i aquestes no costen diners, paraules escrites que poden ser contestades, llegides i ignorades. Ens ho podem mirar des de l’aspecte més pragmàtic i menys ideològic. Els diners. Cada cop són més grans els pressupostos que les administracions públiques controlen. L’ajuntament de Barberà va aprovar per aquest any 2007 un pressupost d’ingressos i despeses de 44 milions d’euros, prop de 7.500 milions de les antigues pessetes, i són molts diners com per deixar-los en mans de qualsevol. Per això un no pot quedar-se a casa i que sigui una minoria majoritària la que decideixi. L’efecte participació – abstenció hauria de ser a l’inrevés de com és. Com més propera, als ciutadans, és l’administració que triem, més immediata és, la causa efecte, que produeixen les decisions dels triats. Per aquesta causa l’efecte abstencionista hauria de ser mes gran en unes generals, que en unes municipals, i no és així. A més dels diners també cal pensar en el tipus de ciutat en la que vol viure i si vol que també hi puguin viure els seus fills i tampoc es pot deixar que decideixi la majoria minoritària que provoca una alta abstenció. Dues són les coses que s’han de fer. Anar a votar i triar seriosament. No es cosa de broma.
En un debat polític en el que vaig participar, sobre el tema de l’abstenció, els motius que més es van repetir, va ser la llunyania dels polítics en vers la ciutadania en general. Es va argumentar que els polítics cada vegada estan més allunyats de la ciutadania en general. Un dels participants va exposar que un dels principals problemes és que la gent no percep les diferències entre uns i uns altres. Els principals projectes que ha de fer qualsevol partit polític, és estar per a resoldre els problemes rutinaris de la ciutadania, com pot ser la neteja viària, recollida d’escombraries,... i la gent percep que surti qui surti aquests serveis s’han de donar igual. Els programes d’uns i altres són molt semblants pel que fa a les propostes de projectes i la majoria ja els hem escoltat abans. No hi ha gaires diferències. La credibilitat per portar-ho a terme que tinguin uns i altres és la que val. La llunyania dels polítics en uns eleccions municipals i a ciutats o pobles com Barberà tampoc és justificació. A la majoria de polítics barberencs els trobes habitualment pels carrers i els llocs més habituals.

Sentirse mal con la razón

2007-05-12T02:09:00.000+02:00

No es nada facil poder ser un ciudadano normal ejerciendo segun que profesión. Un representante del textil, un maquinista de Renfe, un ingeniero industrial, un geografo, un abogado, un técnico en.... empleado de una gran empresa electrica, un espec..., no un tecnico en... no, un ...., bueno él y una maestra pueden permitirse el lujo de ejercer su profesión con toda naturalidad, incluso alguno luciendo palmito y independencia económica por ejercer su profesión a cambio de un sueldo, sueldazo, que dejaría boquiabiertos a la mayoría de mortales, en una empresa, ahora, antes monopolio y de titularidad pública. Muchas veces te dan, perdón pretenden darte grandes lecciones de ética y honestidad. No es lo mismo. Pedir quince dias de vacaciones sin sueldo para dedicarte a otro tema es muy honesto. Pedir quince días sin sueldo para dedicarte a otra cosa en el mes de mayo a la puerta de final de curso siendo profesor es poco ético. Bien todos estos ejemplares de ciudadanos pueden ejercer con libertad de ciudadanos y optar a la alcaldía de su pueblo o ciudad. Pueden decir lo que piensan cuando quieren y donde quieren y todos estaremos pendientes de ellos. Los mensajeros de noticias los contadores de lo que pasa, para estar bien considerados deben ser ciudadanos de segunda. No pueden seguir ejerciendo su profesión si quieren participar en el desarrollo de lo común. Que asco de día. Que pena de gente. Como me gusta ser gata y ver las cosas en blanco y negro. Por cierto Sevilla tiene un color especial, Barberà es de color rojo.

S'ho mereixen

2007-05-04T00:46:00.000+02:00

Aquest matí, com cada dia m’han fet escoltar RAC-1 i, com cada dia, la meva pelambrera s'ha posat de punta. Aquest tal Bosch, Xavier, es deu sentir molt satisfet de contribuir amb els seus comentaris i els dels seus tertulians, per cert mai a la vida havia escoltat i vist tanta parcialitat, ha incrementar la intolerància i el sectarisme. Cada dia atacs sense sentit a Montilla i el socialisme i la defensa brutal de tot l’entorn convergent i pujolià. Aquest dies haurien de fer l’exercici de posar les gravacions de les tertúlies de quan Maragall era president. Patètics. Clar que després de dinar m’han posat la tele i he vist la sessió de control del Parlament. Pujol Ferrusola, l'Oriolet, i Rull. Cabdells convergents a més de voler demostrar davant els germans grans la seva capacitat dialèctica han demostrat la seva mala educació. He escoltat que a casa deien: Nosaltres som catalans com aquests? Quina pena. Es mereixen estar on són. Oposició per molts anys

Les petites coses són molt importants

2007-05-02T03:07:00.000+02:00

Els he tingut a casa tot el dia. Dormint i fent el ganso. Quan he volgut jugar una mica no m’ha deixat i quan ell ha volgut jugar li he fotut una bona esgarrapada. Ha tingut una petita noticia trista. Al seu amic Andres l’han portat al Taulí amb tot el que sembla una angina de pit. Al vespre ha parlat amb la seva dona i la seva filla i estava molt millor. Somia despert. A molts com ell els hi diuen somiatruites. S’imagina que les fades són rosses d’ulls blaus i que t’ho concedeixen tot. En el seu conte deu ser així doncs fa cara de tòtila. Ha estat un dia gairebé imperfecte, la pluja es bona però fa molta nosa a tothom. Ha rebut felicitacions per una cosa que te a veure amb un sopar de divendres passat. Ha dit que encara queda molta feina i que el dia 27 de maig al vespre ja descasaran. Quina broma aquest paio sinó descansa ni quan dorm. A mi em té ben atabalada amb els horaris. No se mai quan es de dia i quan es de nit. Tot i així abans d’anar a dormir m’ha fet una carícia potser si que els seus somnis són veritat.

Els amics

2007-04-30T01:23:00.000+02:00

Avui ha estat un dia d’horts i natura. Faves, pèsols, carxofes, tomàquets han estat els protagonistes de les converses d’una bona part del matí. Més tard el pollastre a la brasa, la cansalada, els peus de porc i una morcilla molt bona. Ribera del Duero de primera qualitat i cava gran reserva. He vist una colla de companys per aquells indrets i semblaven feliços. La resta de la tarda vespre a casa prenen cafè i veien futbol una estona. Més xerrera i finalment una ullada als e-mails. Encara que es facin els ofesos i les víctimes no tenen raó. Quan van sortir a la llum ja ens van manifestar que passaven de nosaltres i per tant ara han de continuar passant. Nosaltres triem i ho fem amb el mateix criteri del primer dia. No caure en la temptació és l’objectiu. Encara no és hora d’ensenyar les urpes. Si cal ho farem.

UNA NOVA EINA PER GAUDIR

2007-04-29T01:32:00.000+02:00

Salutacions cordials amigues i amics de la xarxa i dels blogs. Hem decidit formar part d'aquest món. Els pensaments en veu alta, alguna intimitat i fins i tot aquelles coses que en altres llocs no podem dir a la millor les expliquem aquí. Us deixarem dir la vostra. Tot un plaer.

Ciutadans i Alternatius

2007-04-29T00:38:00.000+02:00

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà del Vallès, i espero que sigui per molt temps de la ma de l'Ana del Frago. Hi posarem els granets de sorra que calgui per que sigui així. Ho fan, fem, de la millor manera possible. Amb encerts i amb errors. Majoritàriament amb la màxima honestedat i bona intenció. Segur que cometem errors i els seguirem cometen, segur que hi haurà casos de persones, companys, que no seran honestos i que malauradament ens avergonyiran. Com en qualsevol altre àmbit de la societat. Però també segur que continuarem essent, CIUTADANS I ALTERNATIUS. Ja en hi ha prou de demagogs i estúpids de les paraules.