Ir al contenido principal

Sentirse mal con la razón



No es nada facil poder ser un ciudadano normal ejerciendo segun que profesión. Un representante del textil, un maquinista de Renfe, un ingeniero industrial, un geografo, un abogado, un técnico en.... empleado de una gran empresa electrica, un espec..., no un tecnico en... no, un ...., bueno él y una maestra pueden permitirse el lujo de ejercer su profesión con toda naturalidad, incluso alguno luciendo palmito y independencia económica por ejercer su profesión a cambio de un sueldo, sueldazo, que dejaría boquiabiertos a la mayoría de mortales, en una empresa, ahora, antes monopolio y de titularidad pública. Muchas veces te dan, perdón pretenden darte grandes lecciones de ética y honestidad. No es lo mismo. Pedir quince dias de vacaciones sin sueldo para dedicarte a otro tema es muy honesto. Pedir quince días sin sueldo para dedicarte a otra cosa en el mes de mayo a la puerta de final de curso siendo profesor es poco ético. Bien todos estos ejemplares de ciudadanos pueden ejercer con libertad de ciudadanos y optar a la alcaldía de su pueblo o ciudad. Pueden decir lo que piensan cuando quieren y donde quieren y todos estaremos pendientes de ellos. Los mensajeros de noticias los contadores de lo que pasa, para estar bien considerados deben ser ciudadanos de segunda. No pueden seguir ejerciendo su profesión si quieren participar en el desarrollo de lo común. Que asco de día. Que pena de gente. Como me gusta ser gata y ver las cosas en blanco y negro. Por cierto Sevilla tiene un color especial, Barberà es de color rojo.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Oe Oe Oe.....

Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Tornem a finals d'agost

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.