Aquest matí, com cada dia m’han fet escoltar RAC-1 i, com cada dia, la meva pelambrera s'ha posat de punta. Aquest tal Bosch, Xavier, es deu sentir molt satisfet de contribuir amb els seus comentaris i els dels seus tertulians, per cert mai a la vida havia escoltat i vist tanta parcialitat, ha incrementar la intolerància i el sectarisme. Cada dia atacs sense sentit a Montilla i el socialisme i la defensa brutal de tot l’entorn convergent i pujolià. Aquest dies haurien de fer l’exercici de posar les gravacions de les tertúlies de quan Maragall era president. Patètics. Clar que després de dinar m’han posat la tele i he vist la sessió de control del Parlament. Pujol Ferrusola, l'Oriolet, i Rull. Cabdells convergents a més de voler demostrar davant els germans grans la seva capacitat dialèctica han demostrat la seva mala educació. He escoltat que a casa deien: Nosaltres som catalans com aquests? Quina pena. Es mereixen estar on són. Oposició per molts anys
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb...
Comentarios