No es poden queixar. Passa el que ha de passar i encara poden estar contents. Després ens vindran amb històries i pensaments filosòfics de la vora del foc que s’aproparan més als contes dels Germans Grimm que a la realitat. És veritat que la responsabilitat de l’apagada de Barcelona no la tenen de manera directa ni les administracions públiques ni, per tant, els polítics, és ben cert que en una societat en que el capitalisme ha triomfat no es pot mantenir sota l’aixopluc de l’estat moltes coses que s’han de gestionar des de la iniciativa privada en benefici de tots. Però quan hi ha un accident ( en la seva accepció de succés imprevist, no esperat) són justament les administracions públiques, ara si els politics, els que han de donar una resposta immediata per transformar en normal la situació. Per tant el que haurien d’haver fet des de els estaments pertinents és aportar solucions i si aquí no es tenen es van a buscar on sigui i amb total rapidesa. Després, sense despentinar-se, arremetre amb tota la força que es pugui i més contra els responsables del tema. Un cop solucionats els problemes, encara que sigui provisionalment, dels ciutadans, com es va fer al Carmel, s’ha d’exigir i si cal obligar a les companyies elèctriques a respondre econòmicament de totes les despeses, de totes les destrosses generals i particulars i a respondre de la multa, indemnització o el que sigui que es determini. El que han fet uns i altres, polítics, ha estat tirar-se en cara retrets i draps bruts que no han solucionat res. Després se’ls hi farà estrany l’abstenció. Alguns ja fa massa temps que hi són. Parlo de persones i no de sigles.
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios