No som com som per evolució natural ni per creixement espontani. On vivim, amb qui vivim, on treballem, amb qui treballem, com treballem, qui ens estima, a qui estimem, com estimem i també com odiem i com menystenim tenen molt a veure amb els nostres fets i amb les nostres paraules. Tot això no vol dir que els errors que comentem siguin culpa de tot l’anterior i per tant puguem escampar les responsabilitats a dreta i esquerra. Cada cop hi ha més normatives, més lleis que ens diuen com hem de funcionar davant de certes situacions. Fins i tot alguns fets, fins ara, quotidians, sense importància, s’hauran de realitzar amb molta cura doncs les conseqüències de fer-ho d’una forma o altra no seran les mateixes. Podem pensar que la llibertat de cadascú cada cop és més petita i la realitat no es aquesta. Una llei no et pren llibertat. És important, però, que siguem conscients que tot el que fem o diem pot tenir alguna resposta. També hem de ser lliures per acceptar la resposta. Hem tornat a passar uns dies al Pallars, com sempre, aquella terra, apaivaga qualsevol situació d’estres que l’urbanisme i, molts cops, l’esnobisme es fan agafar. Una terra que creix molt doncs les grues de la construcció semblen boscos de ferro. Nous edificis destinats majoritàriament a segones vivendes, allò que la nova llei no permetrà, van omplint els forats de les cases en runes que encara hi ha. Tot i així he de dir que aquella terra té l’edat de les seves pedres, i com aquestes defineixen un món que, a mesura que es transforma, es va morint, enmig d’una vida molt dura, gairebé sempre injusta, sovint violenta, i on la llegenda i la fantasia es confonen amb la història.
Comentarios