Ir al contenido principal

Charly no era tu turno


Avui ha mort un periodista. Cada dia en queden menys tot i que hi ha una universitat que cada any treu una fornada nova de persones que creuen que poden anar a exercir aquesta divina professió. Com ell cap.
Carlos Llamas hablaba sólo para mí. Era grande por su voz, su seguridad, su credibilidad, su capacidad de trabajo, su vehemencia y su intervencionismo en todos y cada uno de los temas que trataba en su programa. No quería ser neutral, vaya rollo la neutralidad, siempre era arte y parte. Hoy he llorado por ti y no te conocía. Hoy he llorado por mi profesor de radio en esa asignatura en la que en el último examen he tenido una muy buena nota gracias a la universidad a distancia llamada Cadena SER. Hoy he decidido que de mi vida laboral sólo me interesa la profesión de periodista, hacer radio, hacer diario, lo demás que lo hagan aquellos que tienen el título universitario y en el fondo se aburren explicando y investigando noticias. Cómo os quiero a todos los que me acompañáis en el micrófono por que os gusta. Cómo odio a los que lo hacen por profesión como si fuese ir a la fábrica. Hoy ha muerto mi maestro y he llorado por quedarme un poco huérfano. No me dejéis solo en esta locura del micro.

Comentarios

Anabel ha dicho que…
Per sort o per desgràcia, crec que mai estaràs sol en aquesta 'locura del micrófono', que si no en lo mismo, la catàrsi funciona en quan comences a dir paraules per la cosa rara aquesta que ens agrada tindre al davant.
No ha sigut un mestre per a mí de professió, però sí de la vida. M'ha ensenyat a veure-la d'una manera més critica
petonets
4 de octubre de 2007 a las 23:04
Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Publicar un comentario
Leer más

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...
Publicar un comentario
Leer más

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...
Publicar un comentario
Leer más