Ir al contenido principal

És català


Fins quan tanta comèdia? Alguns ja n’estem farts i tips. A la fi li haurem de donar les gràcies, a una mena d’homínid, que s’ha fet famós per causa del seu comportament violent i la seva actitud racista en un vagó d’un tren, que entenguem el sentit de molts comentaris i perquè en alguns casos els preocupa tant el tema. Quin tema? L’agressió? Aquí l’únic que importa i preocupa és que l’homínid es diu Sergi Xavier i el tren en qüestió no és de Renfe sinó dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La més gran preocupació és que les imatges han donat la volta el món (màgic YouTube) i ara diran que Catalunya és racista. Es el mateix que passa amb el conflicte de rodalies i l’Ave. A una part de la caverna comunicativa catalana tan sols l’interessa aprofitar la situació per aconseguir més transferències. El meu dubte és justament aquest. Fa dies que em pregunto si serà veritat això de que aquí ho farem millor. Segur?. Doncs que m’expliquin el disseny de l’Eix Transversal, la C-58 fins a Manresa, la del Garraf, Vallvidrera i el que paguem de tot això. Quan aprendrem que els territoris no són per ells mateixos ni millors ni pitjors, que aquesta condició pertany a les persones i de Sergis Xaviers encara en hi ha més. Em nego rotundament a acceptar que només tornarà el sentit comú si després de les properes eleccions estatals governa el PP i si després de les catalanes governa CIU. Consolidar la democràcia també vol dir acceptar les regles del joc i la dreta sembla que no ho entén. Per cert, un altre Pujol no si us plau.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Oe Oe Oe.....

Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Tornem a finals d'agost

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.