No ho podem evitar i de manera constant la comparativa entre lo públic i lo privat aflueix a les converses, tertúlies i demés espais de debat. L’eficàcia en la gestió i la manera de comportar-se uns i altres són el paradigma de l’assumpte. La seguretat en la feina i la impossibilitat de perdre-la d’uns contra la facilitat de com la poden perdre els altres són l’espasa que amenaça i normalment decanta la balança cap un costat en detriment de l’altre. No valen arguments sobre el difícil que és guanyar unes oposicions, no valen arguments sobre la necessitat de demostrar amb un bon expedient acadèmic per poder optar al lloc de treball, no valen arguments respecte a l’exagerada dependència d’un currículum regulat per vèncer als defensors de l’iniciativa privada i l’argument, segons ells, incontestable de la pèrdua del lloc de treball si no fas prou bé la feina. Es prou certa o al menys a vegades o sembla que uns han d’anar a treballar i els altres només els hi cal anar doncs la crítica més gran que reben els empleats públics és sempre la manca de presència o el ritme de la presència i en aquest cas no es pot dir que no siguin certes les crítiques. Hi ha un aspecte que penso cabdal que fa diferents uns d’altres i allò que mai surt enlloc i cada vagada es valora menys: el talent. Aquest no existeix en l’àmbit públic, encara que se’n tingui millor deixar-lo a casa, en lo públic no es valora, no serveix per a res més que per a crear conflictes entre persones que desenvolupen la mateixa feina. Lamentablement aquesta és la gran diferència entre uns i altres. Uns poden fer servir el talent per a fer la feina, aquest serà valorat) i els altres no els hi cal doncs ningú el tindrà en compte.
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios