Ir al contenido principal

LO LAMENTAREMOS

Inteligente reflexión sobre el socialismo catalán de los últimos 10 años. Creo que lamentaremos haber provocado, entre todos, desde dentro y desde fuera, desde la militancia y desde la rivalidad, la decisión que hoy ha tomado Pere Navarro. ¿Quién liderará este partido ahora? ¿Los que han estado 30 años gobernándolo y luego lo han dinamitado desde el primer momento que perdieron el último congreso?¿Los que están inmersos en asuntos judiciales, más por su estilo, que por las causas?¿Los o las que han bebido de las enseñanzas económicas neoliberales y van camino de formar parte de la OPA hostil que en su día nos lanzó su representante político y cada día se cobra una pieza más? ¿Los que siempre han sido militantes del PSOE y cada vez que el socialismo catalán ha intentado marcar paquete han desertado para llenar las arcas de los votos de opciones muy españolistas pero poco socialistas? ¿Los catalanistas pro-independentistas escondidos en el cuento del "Dret a decidir"? Como dice Javier Salvador, Pere Navarro seguramente no era ni ha sido el mejor o más carismático de los líderes del PSC, pero sin duda el más honesto con su entrega al propio partido que lo ha llevado hasta la última conclusión. Su falta de ambición personal, demostrada hoy por encima de muchas otras cosas, era la justa y necesaria para superar estos momentos difíciles del socialismo catalán. Esta situación no la soluciona un Congreso extraordinario, en pocas horas ya han aparecido un montón de depredadores y la herida es ya demasiado profunda. A algunos nos queda más remedio que esperar y ver. Eso haremos pero espero que igual que me pasa a mi, los que han provocado esta situación no salgan de ella reconfortados y aupados. Visca el PSC !!!

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...