L’11S varen ser milers, l’11M centenars i el 7 de gener han estat poc mes d’una desena els morts per causa d’un atemptat i tot i la gran diferència de víctimes entre uns i altres el sentiment, la sensació és la mateixa. El que ha passat a França no és tan sols un atemptat contra tot el que defensem la gent que creiem amb la llibertat de les persones, amb la fraternitat de la humanitat i amb l’igualtat dels essers humans sense tenir en compte cap altra qüestió. És un atemptat contra les estructures mentals de qualsevol humà normal i sa. El cervell de la gent normal no entén res i per aquest motiu a més de ser un esdeveniment molt trist es transforma en molt perillós doncs la manca d’una estructura entenedora fa que s’analitzi el fet des de la passió i la rauxa gens recomanable en situacions límit i aquesta podria ser-ho si es descontrola. La societat francesa viu una situació desconeguda, no pel fet sinó per la forma i pels protagonistes. La primera vegada que ETA va assassinar un ciutadà amb pedigrí de euskal-herria varen començar a trontollar moltes coses. ETA lluitava i atemptava contra foranis encara que en tots els aspectes fossin tant bascos com el que més però el pedigrí era important, si més no sentimentalment i a França passa el mateix. Els tres responsables són tres ciutadans francesos educats en les escoles de la república on la llibertat, igualtat i fraternitat s’acostumen a gravar en la pell de tots. Per això França plora i al mateix temps respon serena a les provocacions. També caldrà fer l’autocrítica adient de com es possible que tres fills de la república puguin entrar en aquesta dinàmica i els francesos ho fan, per això el risc de radicalització de la societat veïna no és gaire gran. Segurament hi haurà un abans i un després en el comportament dels estats respecte aquest conflicte que està provocant l’ islamisme radical i segurament algunes de les mesures i actuacions que es prendran també seran motiu de crítica i en algun cas aniran més enllà dels drets humans que a la fi provocaran més odis i més del mateix.
En el terreny més proper i en la vida quotidiana també hi ha qui es pensa que sempre val tot. Persones que s’amaguen dins d’una samarreta d’algun color i que com a eina utilitzen les xarxes socials que transformen en pistoles anònimes per agredir als que no diuen el que a ells els agradaria escoltar. Això també és una atemptat a la llibertat d’expressió. Només cal fer un cop d’ull a les xarxes socials i veure qui dona la cara i qui la amaga.
Nosaltres aquests dies som Charlie i la resta un mitjà de comunicació. Podran matar les persones però no les idees.
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios