L’11S varen ser milers, l’11M centenars i el 7 de gener han estat poc mes d’una desena els morts per causa d’un atemptat i tot i la gran diferència de víctimes entre uns i altres el sentiment, la sensació és la mateixa. El que ha passat a França no és tan sols un atemptat contra tot el que defensem la gent que creiem amb la llibertat de les persones, amb la fraternitat de la humanitat i amb l’igualtat dels essers humans sense tenir en compte cap altra qüestió. És un atemptat contra les estructures mentals de qualsevol humà normal i sa. El cervell de la gent normal no entén res i per aquest motiu a més de ser un esdeveniment molt trist es transforma en molt perillós doncs la manca d’una estructura entenedora fa que s’analitzi el fet des de la passió i la rauxa gens recomanable en situacions límit i aquesta podria ser-ho si es descontrola. La societat francesa viu una situació desconeguda, no pel fet sinó per la forma i pels protagonistes. La primera vegada que ETA va assassinar un ciutadà amb pedigrí de euskal-herria varen començar a trontollar moltes coses. ETA lluitava i atemptava contra foranis encara que en tots els aspectes fossin tant bascos com el que més però el pedigrí era important, si més no sentimentalment i a França passa el mateix. Els tres responsables són tres ciutadans francesos educats en les escoles de la república on la llibertat, igualtat i fraternitat s’acostumen a gravar en la pell de tots. Per això França plora i al mateix temps respon serena a les provocacions. També caldrà fer l’autocrítica adient de com es possible que tres fills de la república puguin entrar en aquesta dinàmica i els francesos ho fan, per això el risc de radicalització de la societat veïna no és gaire gran. Segurament hi haurà un abans i un després en el comportament dels estats respecte aquest conflicte que està provocant l’ islamisme radical i segurament algunes de les mesures i actuacions que es prendran també seran motiu de crítica i en algun cas aniran més enllà dels drets humans que a la fi provocaran més odis i més del mateix.
En el terreny més proper i en la vida quotidiana també hi ha qui es pensa que sempre val tot. Persones que s’amaguen dins d’una samarreta d’algun color i que com a eina utilitzen les xarxes socials que transformen en pistoles anònimes per agredir als que no diuen el que a ells els agradaria escoltar. Això també és una atemptat a la llibertat d’expressió. Només cal fer un cop d’ull a les xarxes socials i veure qui dona la cara i qui la amaga.
Nosaltres aquests dies som Charlie i la resta un mitjà de comunicació. Podran matar les persones però no les idees.
Comentarios