Setmana horribilis

De quina manera tan bèstia ens deixem influir per el bombardeig de noticies respecte la situació econòmica. Jo recordo altres crisis i mai m'he sentit tan afectat, personalment, com en aquesta. Es cert que la situació és complicada i pot ser-ho encara més però potser una manera de superar la situació de la millor manera no és escoltar i llegir cada dia l'Apocalypsis de Sant Joan.Però el pitjor de tot és que aquesta setmana he pogut comprovar a on pot arribar l'egoisme de les persones i la gent. Com es pot sentir feliç algú amb les desgracies dels altres? Com algú que ha patit una ferida de mort encara és capaç de gaudir amb els mals aliens i el que és pitjor d'altres que no t'han fet cap mal? Aquesta setmana he conegut la maldat molt propera. Mai acabaré de sorprendrem.

Comentarios

Anabel ha dicho que…

La gent mai deixa de sorprendre'ns. Espero que la teva ferida no faci que s'estengui més i quedi en aquella persona. I que l'horribilis quedi en això, en setmana.
petons

29 de septiembre de 2008 a las 17:21

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Oe Oe Oe.....

Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Tornem a finals d'agost

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.

chamairac

Buscar este blog