chamairac

Quan en una entrevista són més importants les preguntes que les respostes, o, dit d’una altra manera, qui fa les preguntes o com les fa, que les respostes vol dir que no anem bé. Malauradament en els darrers temps el periodisme és més protagonista del que hauria de ser, potser em deixat de ser missatgers dels fets per voler ser els protagonistes dels fets i això no tan sols no és bo sinó que tampoc és admès per cap normativa professional acadèmica o autodidacta. De la mateixa manera que pensem que els mestres poden opinar, pel seu plus d’expertesa, sobre el projecte pedagògic que proposa la nova llei d’ensenyament, però sense monopolis de cap classe, els periodistes tampoc podem tenir o no ens hem de creure que tenim el monopoli de la opinió. L’entrevista que li va fer la directora de TV3, Mònica Terribas, al President de la Generalitat, José Montilla, va posar en marxa un petit tsunami d’opinions que llastimosament ha anat més enllà del previst. Per una banda van sorgir les opinions, ...

Si la vaga convocada pels sindicats de l’ensenyament hagués estat en defensa de les condicions laborals dels mestres, no sé si haurien tingut més èxit, però la gent ho haguéssim entès molt millor. Més que no pas convocant-la en nom d’un model de política educativa. Els sindicats són una eina insuperable per defensar els drets laborals dels treballadors. I la vaga, un instrument legítim per negociar sobre aquests drets. Els sous, els horaris, els contractes, neixen d’un treball de molts anys entre sindicats i empreses i la vaga forma part de les regles d’aquest joc. Per contra, les polítiques educatives –o les sanitàries o les culturals– no són objecte de la negociació entre sindicats i patronals. És una partida que es juga en un altre escenari, amb altres regles i altres actors. Cada partit té un model de política educativa. Tots defensables. On podem triar, doncs, el model que més ens agrada? A través de les eleccions. Després la dinàmica parlamentària farà o hauria de fer i en aque...

La nevada d’aquest 8 de març ha estat un fet excepcional dins de la normalitat, i, sense dubte, passarà a la història de la memòria popular. Milers de persones han vist trastocada la seva vida durant unes hores, però passada la tempesta la normalitat s’ha anat assolint amb relativa rapidesa i tot acabarà quedant en una anècdota per explicar als néts. Però de totes les coses en cal treure les conseqüències pertinents i no tan sols les que són fruit de l’emprenyada instantània. Les greus deficiències produïdes, novament, en el servei de subministrament d’electricitat ens han de menar a una reflexió col•lectiva i en profunditat. L’any 1998, amb el senyor José Mª Aznar a la Moncloa i amb el suport de CIU (era la legislatura del “Pujol enano habla castellano”) es van privatitzar la gran majoria d’empreses que oferien serveis públics de primera necessitat (electricitat, telefonia, etc). Aquella decisió que va ser molt criticada per l’oposició respecte de qui rebia les empreses (amics de pupi...

Si fos com al ciclisme podríem dir que portar el maillot de líder quan encara queden tantes etapes per fer esgota més que anar en les primeres posicions a pocs segons del maillot groc. Però parlem de futbol i potser no és el mateix. Ja ho han aconseguit i no tinc gens clar que hagi estat amb honestedat. Us recomano l'article de Villatoro que podeu llegir a continuació: "La teoria del Villarato, una versió de la teoria de la conspiració aplicada a la Lliga espanyola, ha triomfat. El Madrid ja és líder. Com vostès saben la teoria del Villarato va ser patrocinada per alguns mitjans de comunicació madrilenys el dia que van expulsar Cristiano Ronaldo per trencar-li el nas a un jugador del Màlaga. Deia que la Federació volia ajudar el Barça –pels compromisos del seu president Villar- en contra del Madrid i que per això els arbitratges afavorien sistemàticament als barcelonistes i perjudicaven sistemàticament al Madrid. Absurd? Del tot. Però la teoria del Villarato no pretenia explic...

No m’han agradat mai les comissions, ni les d’investigació, ni les de representació, ni tan sols les econòmiques com a fruit d’una venda. Només serveixen per entretenir al personal, les econòmiques també, doncs el que et donen com a comissió, misèria, t’ho treuen del salari fix. Aquests dies, al Parlament de Catalunya, n’estan celebrant una, la corresponent al foc dels boscos d’Horta de Sant Joan en el que van morir cinc bombers, membres del cos especial contra incendis de Lleida. La comissió no l’han demanat les famílies dels bombers morts, l’han demanada els grups polítics de l’oposició encapçalats per CiU, tot i que Artur Mas havia manifestat que ell mai demanaria la creació d’una comissió d’investigació. La feina que reclamen les famílies l’està fent la jove jutgessa de Gandesa que ha fet un treball extraordinari i ha aconseguit demostrar que el foc va ser intencionat i ja té als autors a la presó. Ja ha quedat clar que el conseller Baltasar no ha estat ràpid en rectificar la seva ...

No podia ser de cap altra manera. El genuí virus de la política s’ha apoderat d’una part dels més visibles promotors de les consultes populars. Us preguntareu de quin virus parlo, molt senzill, del mateix virus que fa que a vegades alguns departaments de les administracions estiguin més pendents de fotre al company enlloc de servir al ciutadà o fer la feina ben feta. En llenguatge popular i entre experts en el tema és diu: “Qui la té més llarga” L’afany de protagonisme, la miopia política i el personalisme d’uns quants individus entre messies de via estreta i líders de fireta ha malbaratat en un matí el que centenars de milers de ciutadans de bon cor van començar a construir, no sense esforç, dubtes i inquietud, durant les llargues setmanes que van precedir el 13D. Uriel Beltran, López Tena, Carles Mora, Joan Carretero i Joan Laporta, són la mostra clara de com el nacionalisme i l’ independentisme poden perdre representació en les properes eleccions. Amb l’espectacle ofert en a pene...

De nou penso que el Josep M. Madern té raó. La Pàtria és un concepte estúpid que els homes em inventat per justificar tots els egoismes i les ambicions. La desproporcionada reacció de la conselleria de Cultura qualificant de deslleials els fills de Centelles i deslleial al Ministeri de Cultura, és una prova més d’una manera de fer poc assenyada. Els fills de Centelles en ús de la seva llibertat decideixin vendre el seu patrimoni familiar a qui consideren que els fa una millor oferta. Entenc que el conseller vulgui cobrir-se de l’oportunisme del líder de l'oposició, que ataca ara al conseller quan durant els anys Pujol es va encarregar d’obviar Agustí Centelles negant-li qualsevol reconeixement oficial, potser per maçó i comunista. Però la venda d'unes fotos o quadres o qualsevol altre bé artístic per uns particulars és un negoci privat. La conselleria havia d’oferir el que considerava lògic i si hi havia una altra oferta millor, del Ministeri o de qualsevol altra institució, ...