chamairac

La sentència del Constitucional es pot analitzar de moltes maneres diferents, però la única que no cal fer és la tècnica. Ni cal ni interessa saber si han escapçat molt o poc l’Estatut aprovat al Parlament i votat per la ciutadania. L’han tocat i s’han atrevit a dictar sentència. Aquest és el fet pitjor. No anem bé si un tribunal està per sobre de la voluntat popular, això no és democràcia i per tant aquests 30 anys darrers no han servit per a res. No importa el contingut del que diuen, no s’han declarat incompetents i aquesta és la mentida d’aquest sistema. Per fi es veu que el “atado y bien atado” existeix de veritat. No era el Borbó, no eren els militars, eren els jutges i les lleis. Ens diuen una bona colla de vegades que “España es indivisible” i segueixen, tossuts, pensant que és una i la realitat, també tossuda, ens diu que ni ho és i què no ho estat mai, ni tan sols en temps del dictador. Han tingut una oportunitat única i històrica per aconseguir l’encaix definitiu del problem...

Hem de seguir parlant de crisi, però potser ens cal fer-ho amb una visió més ideològica que pragmàtica i sobretot amb el ple convenciment que aquest Estat del benestar que hem aconseguit no es pot moure ni una passa enrere. La crisi financera desfermada a l’agost de 2007 a Wall Street té, a hores d’ara, un objectiu precís: el desmantellament de l’Estat del benestar construït als països de la Unió Europea durant el segle XX. Per combatre el comunisme i evitar la temptació d’apropar-nos-hi es van acceptar les receptes socialdemòcrates promogudes entre d’altres pels països nòrdics amb Suècia al capdavant. Ara, un cop el perill comunista ha estat totalment eradicat a Europa, toca desmuntar els privilegis socials arrencats pels sindicats i pels partits socialdemòcrates des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els atacs capitalistes contra el deute i el dèficit europeus busquen forçar la progressiva privatització dels serveis públics que defineixen el model d’Estat del benestar. La severa ...

El tema de les relacions PSC i el PSOE és recurrent. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. De ben segur que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que cal analitzar no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies. En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú ho...

No ho podem evitar i de manera constant la comparativa entre lo públic i lo privat aflueix a les converses, tertúlies i demés espais de debat. L’eficàcia en la gestió i la manera de comportar-se uns i altres són el paradigma de l’assumpte. La seguretat en la feina i la impossibilitat de perdre-la d’uns contra la facilitat de com la poden perdre els altres són l’espasa que amenaça i normalment decanta la balança cap un costat en detriment de l’altre. No valen arguments sobre el difícil que és guanyar unes oposicions, no valen arguments sobre la necessitat de demostrar amb un bon expedient acadèmic per poder optar al lloc de treball, no valen arguments respecte a l’exagerada dependència d’un currículum regulat per vèncer als defensors de l’iniciativa privada i l’argument, segons ells, incontestable de la pèrdua del lloc de treball si no fas prou bé la feina. Es prou certa o al menys a vegades o sembla que uns han d’anar a treballar i els altres només els hi cal anar doncs la crítica més...

Quan en una entrevista són més importants les preguntes que les respostes, o, dit d’una altra manera, qui fa les preguntes o com les fa, que les respostes vol dir que no anem bé. Malauradament en els darrers temps el periodisme és més protagonista del que hauria de ser, potser em deixat de ser missatgers dels fets per voler ser els protagonistes dels fets i això no tan sols no és bo sinó que tampoc és admès per cap normativa professional acadèmica o autodidacta. De la mateixa manera que pensem que els mestres poden opinar, pel seu plus d’expertesa, sobre el projecte pedagògic que proposa la nova llei d’ensenyament, però sense monopolis de cap classe, els periodistes tampoc podem tenir o no ens hem de creure que tenim el monopoli de la opinió. L’entrevista que li va fer la directora de TV3, Mònica Terribas, al President de la Generalitat, José Montilla, va posar en marxa un petit tsunami d’opinions que llastimosament ha anat més enllà del previst. Per una banda van sorgir les opinions, ...

Si la vaga convocada pels sindicats de l’ensenyament hagués estat en defensa de les condicions laborals dels mestres, no sé si haurien tingut més èxit, però la gent ho haguéssim entès molt millor. Més que no pas convocant-la en nom d’un model de política educativa. Els sindicats són una eina insuperable per defensar els drets laborals dels treballadors. I la vaga, un instrument legítim per negociar sobre aquests drets. Els sous, els horaris, els contractes, neixen d’un treball de molts anys entre sindicats i empreses i la vaga forma part de les regles d’aquest joc. Per contra, les polítiques educatives –o les sanitàries o les culturals– no són objecte de la negociació entre sindicats i patronals. És una partida que es juga en un altre escenari, amb altres regles i altres actors. Cada partit té un model de política educativa. Tots defensables. On podem triar, doncs, el model que més ens agrada? A través de les eleccions. Després la dinàmica parlamentària farà o hauria de fer i en aque...

La nevada d’aquest 8 de març ha estat un fet excepcional dins de la normalitat, i, sense dubte, passarà a la història de la memòria popular. Milers de persones han vist trastocada la seva vida durant unes hores, però passada la tempesta la normalitat s’ha anat assolint amb relativa rapidesa i tot acabarà quedant en una anècdota per explicar als néts. Però de totes les coses en cal treure les conseqüències pertinents i no tan sols les que són fruit de l’emprenyada instantània. Les greus deficiències produïdes, novament, en el servei de subministrament d’electricitat ens han de menar a una reflexió col•lectiva i en profunditat. L’any 1998, amb el senyor José Mª Aznar a la Moncloa i amb el suport de CIU (era la legislatura del “Pujol enano habla castellano”) es van privatitzar la gran majoria d’empreses que oferien serveis públics de primera necessitat (electricitat, telefonia, etc). Aquella decisió que va ser molt criticada per l’oposició respecte de qui rebia les empreses (amics de pupi...