chamairac

No és que faci dies que no pensem, la realitat és que hem passat una setmana complicada. No ho podem evitar la setmana dels aniversaris sempre han estat setmanes difícils i és un tema que he de comentar amb algun expert o experta. Afortunadament les aigües han tornat al ritme que calia i si puc així les mantindrem. Les reflexions respecte les coses que passen són de tristesa doncs m’he adonat que vivim en una societat que fa espectacle de quasi tot. No és possible que hi hagi periodistes que considerin noticia parlar amb el tros de carn que les imatges ens van mostrar era capaç de parlar pel mòbil i agredir una ciutadana. La carn no pot parlar, un tros de carn no té cervell i per tant no pot articular paraules. No es pot obtenir cap informació i per tant no s’ha d’anar a buscar. ¡¡¡Quina vergonya!!! A la presó si us plau i després a mans de psiquiatres per molts anys i si es possible als seus amics també doncs s’ha vist que el virus s’estén. Pel demés molt contents doncs hi ha algú que...

Avui ha mort un periodista. Cada dia en queden menys tot i que hi ha una universitat que cada any treu una fornada nova de persones que creuen que poden anar a exercir aquesta divina professió. Com ell cap. Carlos Llamas hablaba sólo para mí. Era grande por su voz, su seguridad, su credibilidad, su capacidad de trabajo, su vehemencia y su intervencionismo en todos y cada uno de los temas que trataba en su programa. No quería ser neutral, vaya rollo la neutralidad, siempre era arte y parte. Hoy he llorado por ti y no te conocía. Hoy he llorado por mi profesor de radio en esa asignatura en la que en el último examen he tenido una muy buena nota gracias a la universidad a distancia llamada Cadena SER. Hoy he decidido que de mi vida laboral sólo me interesa la profesión de periodista, hacer radio, hacer diario, lo demás que lo hagan aquellos que tienen el título universitario y en el fondo se aburren explicando y investigando noticias. Cómo os quiero a todos los que me acompañáis en el mic...

Chico conoce chica en Alicante, chico vive en una pensión en Madrid, chica vive con sus padres y estudia en la universidad. Chico va al servicio militar y por teléfono le manifiesta a chica que cuando vuelva se casan. Chica se asusta y frena situación y deciden darse un tiempo. Chico se marcha a Barcelona y chica se queda en Madrid y acaba casandose con ....otro chico anterior al Chico que esta en stand bay. Chico se casa en Barcelona con otra chica. Pasan treinta años y chico está separado y libre desde hace 6 años y decide felicitar a chica. Chica esta viuda desde hace 8 años y recibe felicitación entusiasmada. Chico se encuentra con Chica después de 30 años y vuelven a iniciar relación. No es un guión para una novela ni para una obra de teatro, ni tan siquiera para un programa de radio. Es un hecho real Chico se llama Ramón y vive en Barberà y Chica se llama Lourdes y vive en Majadahonda. Solo por cosas como esta vale la pena relacionarse y vivir. Hoy hemos cenado juntos y puedo dec...

Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Serà el proper dimecres 12 de setembre a les 11 del matí i sembla com si ho féssim per primera vegada. Tants anys essent l'ideòloga del Gairebé i ara haurem de matar una pobra aranya que de ben segur no ens ha fet res. Aquest passat dissabte hem dinat als horts amb la colla. Ha estat un bon dia. Com s’aprèn d’uns i d’altres, tots t’ensenyen com són les coses i els errors que comets. Després en la soledat de casa comentem amb ell que hem d’actuar de manera diferent, que hi ha guerres que ja no són nostres, i seguir caminant de la millor manera possible. Per això els objectius d’aquest curs són molt clars i definits: l’aranya i el diari. Ens han de fer feliços. Recordem que la vida i els fets col·loca a cadascú al seu lloc. Quina llàstima i quina pena aquella gent que no se senten mereixedors del que tenen o han aconseguit i es passin el dia recordant a tothom els seus mèrits que segons com també són demèrits.

Caldria un Pallars independent dels urbanites, dels pixapins, dels especuladors, dels contructors i dels vells amos, els de sempre.

No som com som per evolució natural ni per creixement espontani. On vivim, amb qui vivim, on treballem, amb qui treballem, com treballem, qui ens estima, a qui estimem, com estimem i també com odiem i com menystenim tenen molt a veure amb els nostres fets i amb les nostres paraules. Tot això no vol dir que els errors que comentem siguin culpa de tot l’anterior i per tant puguem escampar les responsabilitats a dreta i esquerra. Cada cop hi ha més normatives, més lleis que ens diuen com hem de funcionar davant de certes situacions. Fins i tot alguns fets, fins ara, quotidians, sense importància, s’hauran de realitzar amb molta cura doncs les conseqüències de fer-ho d’una forma o altra no seran les mateixes. Podem pensar que la llibertat de cadascú cada cop és més petita i la realitat no es aquesta. Una llei no et pren llibertat. És important, però, que siguem conscients que tot el que fem o diem pot tenir alguna resposta. També hem de ser lliures per acceptar la resposta. Hem tornat a pa...