No podia ser de cap altra manera. El genuí virus de la política s’ha apoderat d’una part dels més visibles promotors de les consultes populars. Us preguntareu de quin virus parlo, molt senzill, del mateix virus que fa que a vegades alguns departaments de les administracions estiguin més pendents de fotre al company enlloc de servir al ciutadà o fer la feina ben feta. En llenguatge popular i entre experts en el tema és diu: “Qui la té més llarga” L’afany de protagonisme, la miopia política i el personalisme d’uns quants individus entre messies de via estreta i líders de fireta ha malbaratat en un matí el que centenars de milers de ciutadans de bon cor van començar a construir, no sense esforç, dubtes i inquietud, durant les llargues setmanes que van precedir el 13D. Uriel Beltran, López Tena, Carles Mora, Joan Carretero i Joan Laporta, són la mostra clara de com el nacionalisme i l’ independentisme poden perdre representació en les properes eleccions. Amb l’espectacle ofert en a penes vint-i-quatre hores tot aquest circ d’individus s’han carregat la cita amb les urnes de diumenge. Lamentablement és el de sempre i no hi ha remei, sembla. Per això la millor medecina contra aquesta mania de mesurar-se els atributs és la higiene de la derrota a les urnes. Per aquesta mateixa causa es parla, en altres ocasions, d’alternança per higiene política i la higiene no és només en el grup dels electes, entre els càrrecs de confiança i els tècnics, molts cops, també s’han creat regnes privats que els hi cal molta higiene de la que parlem. Que quedi clar, però, que cal derrotar les persones i no les idees.
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb
Comentarios