Pàtria

De nou penso que el Josep M. Madern té raó. La Pàtria és un concepte estúpid que els homes em inventat per justificar tots els egoismes i les ambicions. La desproporcionada reacció de la conselleria de Cultura qualificant de deslleials els fills de Centelles i deslleial al Ministeri de Cultura, és una prova més d’una manera de fer poc assenyada. Els fills de Centelles en ús de la seva llibertat decideixin vendre el seu patrimoni familiar a qui consideren que els fa una millor oferta. Entenc que el conseller vulgui cobrir-se de l’oportunisme del líder de l'oposició, que ataca ara al conseller quan durant els anys Pujol es va encarregar d’obviar Agustí Centelles negant-li qualsevol reconeixement oficial, potser per maçó i comunista. Però la venda d'unes fotos o quadres o qualsevol altre bé artístic per uns particulars és un negoci privat. La conselleria havia d’oferir el que considerava lògic i si hi havia una altra oferta millor, del Ministeri o de qualsevol altra institució, superar-la o retirar-se si considerava que era excessiva. Criminalitzar els hereus per una decisió que només a ells competeix parlant de xantatge i botí, desqualificant davant l'opinió pública, és una conducta inapropiada que fa perdre les raons que tingui el conseller per sentir-se dolgut. No pot ser que qualsevol incident, la col•lecció va estar molts anys al calaix sense que Catalunya se’n ressentís, sigui qualificat com una agressió a Catalunya. La sobreactuació porta al descrèdit. Els que no volen estar en cap casa de ningú no poden pensar que la única sortida sigui marxar. Una nació sense discrepants no és res.

La Dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d'emetre sentència sobre l'Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel Cap de l'Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l'Alt Tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L'expectació és alta.

L'expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l'evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d'una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d'una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l'oposició sobre la renovació d'un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de soscaire o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l'Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s'ha mostrat a si mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l'Estatut, amb la consegüent emanació de «símbols nacionals» (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l'articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l'Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d'acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d'una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l'esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l'Estatut en un verdader tancament amb forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l'Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L'Alt Tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d'una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d'Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d'arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l'Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l'Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l'espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d'aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Som en vigílies d'una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent a les circumstàncies específiques de l'assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l'autogovern d'un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l'Estatut és fruit d'un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d'una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al menyscapte de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l'autogovern, l'obtenció d'un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d'una societat responsable.

Europa

Ja som en plena campanya electoral,el proper set de juny hauríem d’anar a votar un altre cop i val a dir que els que pretenen ser els nostres representants cada cop ens ho posen més difícil. Fent un anàlisi de les propostes que ens fan els diferents partits polítics que es presenten es pot cloure que això d’Europa no interessa a ningú i que els diferents partits utilitzen els escons del Parlament Europeu com a cementiri d’elefants o premi final de carrera. Algú em pot dir que tant ERC com CIU han fet l’esforç de presentar dos candidats nous. La veritat és que són candidats però no nous i pel que fa a la seva manera de pensar no hi ha massa diferència, si els escoltes arriba un moment que no saps qui representa a CIU i q ui representa a ERC. Com feien els bessons es poden fer passar l’un per l’altre als exàmens. Potser ja és això el que es pretén. Els socialistes catalans i espanyols han hagut d’utilitzar un escletxa legal per que a Catalunya no hi surti la candidata espanyola, poc seriós tot plegat. Perquè no repeteix Josep Borrell al capdavant? Veient això, i que l’extrema dreta és cada cop més nombrosa en el Parlament, Europa em sembla cada cop més una cosa poc concreta i, sobre tot, poc útil. Que no ens haguem de lamentar en el futur d’aquesta despreocupació actual. A pesar de tot el que pugui passar no serà per culpa meva, encara que faci molt sol i molta calor, anirem a votar.

Independents

El paper que els partits polítics, tots, reserven, en els darrers anys, als seus militants mereix, si més no, un reflexió. Aquesta setmana ens ha colpit especialment la noticia de la condemna i posterior destitució o dimissió com a regidor d’un polític local de Badia. Aquesta era la seva segona legislatura com a regidor i va ser convidat a incorporar-se com a independent en la legislatura anterior, a les llistes socialistes i posteriorment va tramitar la seva militància al PSC. Primer va ser càrrec electe i després militant. Segur que la majoria de militants dels partits polítics pensen que el procés ha de ser a l’inrevés, primer la militància i després la possibilitat de ser càrrec electe. La convivència, l’aprenentatge i la feina de picar pedra també serveixen per modular ideologies, coneixences i decepcions. Segurament el nombre de vots que es creu poden aportar algunes persones són la millor tarja de presentació o el currículum més atractiu a l’hora de decidir qui ha d’acompanyar al cap de llista triat pel partit. Altres cops es pensa que aquesta és la millor manera d’obrir-se a la societat per guanyar adeptes entre els que pensen que els militants sempre són polítics de professió i els altres no. La nostra comarca té massa exemples del que són capaços de fer els independents que entren als partits per la teulada i malauradament o seguirem veient.

Del "No Pasaran al Cara el Sol" 70 anys

Programa especial per commemorar el final del que avui els historiadots en diuen Guerra Civil quan en realitat va ser la conseqüència d'un delicte. Cal que quedi clar que no els hi perdonarem mai.

Click To Play

Com en....Pasqual: Els elastics

He llegit aquests dies "Oda Inacabada" de Pasqual Maragall i a més de passar-ho molt bé us el recomano. A mi personalment, en una gran part, m'ha semblat que prenia un cafè amb l'autor del llibre. De fet alguna vegada havia tingut aquest plaer. Més que un cafè sol, un cafè després d'un sopar, amb els companys d'Emprius. Tot el "Timbaler del Bruch" mediàtica que tenim a casa nostra, encapçalat pels mitjans del grup Godo, han estat aquests dies destacant del llibre, per sobre de qualsevol altra cosa, els enfrontaments de Pasqual Maragall amb el seu propi partit i la veritat és que no diu res de nou. Res que no sapiguem tots els que hem seguit la política catalana i el PSC d'aprop. Els enfrontaments del Pasqual alcalde amb els capitans barcelonins eren vox populi, el triomf dels capitans del PSC a Sitges i l'arribada al poder dels homes més destacats, aparell quasi bé tots, del Baix Llobregat tampoc és cap novetat i per tant el treball lent i constant de tots ells per situar al líder d'aquest territori al lloc més prominent era qüestió de temps. No passa res que no passi a totes les organitzacions públiques i privades, quan hi ha més d'un que vol manar. Jo del llibre em quedo amb la seva visió de Catalunya com a país i de Catalunya com a nació dins d'una Espanya plural i federal. Em quedo amb detalls com el d'utilitzar El cant de la senyera com a himne(enalteix) i no Els segadors(amenaça). Em quedo amb l'advertència de si les nostres empreses no són més competitives i ambicioses. Si les continuem venen a fora quan la família que les va crear se'n cansa i es retira amb els calés de la venda, a les reunions d'empresaris només hi veurem directius de grans empreses i el país, econòmicament ja no serà nostre. Finalment em quedo amb tota la misèria com a ser humà que traspua del comportament de Jordi Pujol envers totes aquelles persones que li podien fer ombra. Jo ja ho sabia, m'ho va advertir Romà Planas, l'hi havia dit Josep Tarradellas i ell ho havia comprovat. Pasqual has estat molt suau en el teu llibre. Ni en Pujol ni la seva família s'ho mereixen. Finalment també em quedo amb l'Europa d'en Pasqual.

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa.
"No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció pública de la persona que ha esdevingut ciutadà."
Hom diu que no hi ha referents. És cert. Per a uns quants en Romà Planas n'era. No ho pretenia. Hagués rigut si li ho haguéssim dit. Nosaltres ho sabíem i ell, és clar, també. Amb en Romà varem aprendre a fer les coses de dedicació als demés amb el cor, per això la gent se'l creia i per això quan es va presentar a unes eleccions les va guanyar de carrer. Ningú més