chamairac

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.

No es poden queixar. Passa el que ha de passar i encara poden estar contents. Després ens vindran amb històries i pensaments filosòfics de la vora del foc que s’aproparan més als contes dels Germans Grimm que a la realitat. És veritat que la responsabilitat de l’apagada de Barcelona no la tenen de manera directa ni les administracions públiques ni, per tant, els polítics, és ben cert que en una societat en que el capitalisme ha triomfat no es pot mantenir sota l’aixopluc de l’estat moltes coses que s’han de gestionar des de la iniciativa privada en benefici de tots. Però quan hi ha un accident ( en la seva accepció de succés imprevist, no esperat) són justament les administracions públiques, ara si els politics, els que han de donar una resposta immediata per transformar en normal la situació. Per tant el que haurien d’haver fet des de els estaments pertinents és aportar solucions i si aquí no es tenen es van a buscar on sigui i amb total rapidesa. Després, sense despentinar-se, arreme

Potser portàvem tanta embranzida que ens vam passar tres pobles, però la realitat es que fa 12 anys que anem enrere. No és un qüestió d’ideologia de qui mana, és un tema de societat. És la societat la que globalment i majoritàriament va enrere. Som una colla de reaccionaris. Volem civisme i apliquem disciplina, volem seguretat i apliquem prohibicions. Cada cop hi ha més coses que no es poden fer. Cada cop la vida uniformada, la vida dels camins marcats i assenyalats és la que tothom ha de fer. A qui no segueix aquest ordre se’l bateja ràpid. És un antisistema. Un sistema per cert que ho aguanta tot. En molts casos, cada cop més, autèntics mediocres i fins i tot persones de dubtosa capacitat al front de pressupostos i responsabilitats molt importants. Només cal veure que han estat capaços de fer alguns per tal d’aconseguir o mantenir-se en el poder.