chamairac

Quan en una entrevista són més importants les preguntes que les respostes, o, dit d’una altra manera, qui fa les preguntes o com les fa, que les respostes vol dir que no anem bé. Malauradament en els darrers temps el periodisme és més protagonista del que hauria de ser, potser em deixat de ser missatgers dels fets per voler ser els protagonistes dels fets i això no tan sols no és bo sinó que tampoc és admès per cap normativa professional acadèmica o autodidacta. De la mateixa manera que pensem que els mestres poden opinar, pel seu plus d’expertesa, sobre el projecte pedagògic que proposa la nova llei d’ensenyament, però sense monopolis de cap classe, els periodistes tampoc podem tenir o no ens hem de creure que tenim el monopoli de la opinió. L’entrevista que li va fer la directora de TV3, Mònica Terribas, al President de la Generalitat, José Montilla, va posar en marxa un petit tsunami d’opinions que llastimosament ha anat més enllà del previst. Per una banda van sorgir les opinions,

Si la vaga convocada pels sindicats de l’ensenyament hagués estat en defensa de les condicions laborals dels mestres, no sé si haurien tingut més èxit, però la gent ho haguéssim entès molt millor. Més que no pas convocant-la en nom d’un model de política educativa. Els sindicats són una eina insuperable per defensar els drets laborals dels treballadors. I la vaga, un instrument legítim per negociar sobre aquests drets. Els sous, els horaris, els contractes, neixen d’un treball de molts anys entre sindicats i empreses i la vaga forma part de les regles d’aquest joc. Per contra, les polítiques educatives –o les sanitàries o les culturals– no són objecte de la negociació entre sindicats i patronals. És una partida que es juga en un altre escenari, amb altres regles i altres actors. Cada partit té un model de política educativa. Tots defensables. On podem triar, doncs, el model que més ens agrada? A través de les eleccions. Després la dinàmica parlamentària farà o hauria de fer i en aque

La nevada d’aquest 8 de març ha estat un fet excepcional dins de la normalitat, i, sense dubte, passarà a la història de la memòria popular. Milers de persones han vist trastocada la seva vida durant unes hores, però passada la tempesta la normalitat s’ha anat assolint amb relativa rapidesa i tot acabarà quedant en una anècdota per explicar als néts. Però de totes les coses en cal treure les conseqüències pertinents i no tan sols les que són fruit de l’emprenyada instantània. Les greus deficiències produïdes, novament, en el servei de subministrament d’electricitat ens han de menar a una reflexió col•lectiva i en profunditat. L’any 1998, amb el senyor José Mª Aznar a la Moncloa i amb el suport de CIU (era la legislatura del “Pujol enano habla castellano”) es van privatitzar la gran majoria d’empreses que oferien serveis públics de primera necessitat (electricitat, telefonia, etc). Aquella decisió que va ser molt criticada per l’oposició respecte de qui rebia les empreses (amics de pupi

Si fos com al ciclisme podríem dir que portar el maillot de líder quan encara queden tantes etapes per fer esgota més que anar en les primeres posicions a pocs segons del maillot groc. Però parlem de futbol i potser no és el mateix. Ja ho han aconseguit i no tinc gens clar que hagi estat amb honestedat. Us recomano l'article de Villatoro que podeu llegir a continuació: "La teoria del Villarato, una versió de la teoria de la conspiració aplicada a la Lliga espanyola, ha triomfat. El Madrid ja és líder. Com vostès saben la teoria del Villarato va ser patrocinada per alguns mitjans de comunicació madrilenys el dia que van expulsar Cristiano Ronaldo per trencar-li el nas a un jugador del Màlaga. Deia que la Federació volia ajudar el Barça –pels compromisos del seu president Villar- en contra del Madrid i que per això els arbitratges afavorien sistemàticament als barcelonistes i perjudicaven sistemàticament al Madrid. Absurd? Del tot. Però la teoria del Villarato no pretenia explic