No ho podem evitar i de manera constant la comparativa entre lo públic i lo privat aflueix a les converses, tertúlies i demés espais de debat. L’eficàcia en la gestió i la manera de comportar-se uns i altres són el paradigma de l’assumpte. La seguretat en la feina i la impossibilitat de perdre-la d’uns contra la facilitat de com la poden perdre els altres són l’espasa que amenaça i normalment decanta la balança cap un costat en detriment de l’altre. No valen arguments sobre el difícil que és guanyar unes oposicions, no valen arguments sobre la necessitat de demostrar amb un bon expedient acadèmic per poder optar al lloc de treball, no valen arguments respecte a l’exagerada dependència d’un currículum regulat per vèncer als defensors de l’iniciativa privada i l’argument, segons ells, incontestable de la pèrdua del lloc de treball si no fas prou bé la feina. Es prou certa o al menys a vegades o sembla que uns han d’anar a treballar i els altres només els hi cal anar doncs la crítica més