No ho podem evitar i de manera constant la comparativa entre lo públic i lo privat aflueix a les converses, tertúlies i demés espais de debat. L’eficàcia en la gestió i la manera de comportar-se uns i altres són el paradigma de l’assumpte. La seguretat en la feina i la impossibilitat de perdre-la d’uns contra la facilitat de com la poden perdre els altres són l’espasa que amenaça i normalment decanta la balança cap un costat en detriment de l’altre. No valen arguments sobre el difícil que és guanyar unes oposicions, no valen arguments sobre la necessitat de demostrar amb un bon expedient acadèmic per poder optar al lloc de treball, no valen arguments respecte a l’exagerada dependència d’un currículum regulat per vèncer als defensors de l’iniciativa privada i l’argument, segons ells, incontestable de la pèrdua del lloc de treball si no fas prou bé la feina. Es prou certa o al menys a vegades o sembla que uns han d’anar a treballar i els altres només els hi cal anar doncs la crítica més gran que reben els empleats públics és sempre la manca de presència o el ritme de la presència i en aquest cas no es pot dir que no siguin certes les crítiques. Hi ha un aspecte que penso cabdal que fa diferents uns d’altres i allò que mai surt enlloc i cada vagada es valora menys: el talent. Aquest no existeix en l’àmbit públic, encara que se’n tingui millor deixar-lo a casa, en lo públic no es valora, no serveix per a res més que per a crear conflictes entre persones que desenvolupen la mateixa feina. Lamentablement aquesta és la gran diferència entre uns i altres. Uns poden fer servir el talent per a fer la feina, aquest serà valorat) i els altres no els hi cal doncs ningú el tindrà en compte.
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb
Comentarios