Hem de seguir parlant de crisi, però potser ens cal fer-ho amb una visió més ideològica que pragmàtica i sobretot amb el ple convenciment que aquest Estat del benestar que hem aconseguit no es pot moure ni una passa enrere. La crisi financera desfermada a l’agost de 2007 a Wall Street té, a hores d’ara, un objectiu precís: el desmantellament de l’Estat del benestar construït als països de la Unió Europea durant el segle XX. Per combatre el comunisme i evitar la temptació d’apropar-nos-hi es van acceptar les receptes socialdemòcrates promogudes entre d’altres pels països nòrdics amb Suècia al capdavant. Ara, un cop el perill comunista ha estat totalment eradicat a Europa, toca desmuntar els privilegis socials arrencats pels sindicats i pels partits socialdemòcrates des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els atacs capitalistes contra el deute i el dèficit europeus busquen forçar la progressiva privatització dels serveis públics que defineixen el model d’Estat del benestar. La severa dieta d’aprimament que els governs han d’aplicar a les finances públiques obre les portes a la privatització de les llars d’infants, de les escoles, de les universitats, de l’atenció mèdica i hospitalària i de les jubilacions. Un dels primers passos és el desprestigi dels funcionaris i treballadors públics doncs després els serà molt més fàcil desprestigiar el propi servei. No és casualitat que els embats més agressius dels especuladors s’hagin adreçat, en els últims mesos, contra Grècia, Portugal i Espanya, els tres únics països europeus amb governs nominalment socialistes. Ni tampoc que les medicines de cavall receptades per l’FMI i pel Banc Mundial insisteixin a castigar els treballadors –públics i privats–, els segments que necessiten assistència social i els pensionistes. Per fer front a tota aquesta estratègia cal ser forts i remar tots cap a la mateixa vora i darrerament no ho fem. Els governs d’esquerres, de les administracions públiques no poden pensar que han de fer el paper d’empresaris o executius de Wall Street, i prendre les mesures que cal prendre sense la sensibilitat ideològica de les sigles que representen. Els treballadors i assalariats no poden dubtar si cal fer o no fer vaga i els sindicats no poden viure d’esquena al que passa a cada lloc de treball. Venen temps complicats més que difícils, caldrà mirar prim i atendre i entendre als missatges d’uns i altres i els polítics s’hauran d’associar més que mai amb la ciutadania per fer front a les mesures que calgui sense dubtes. Per tant, fora bo, que no es malmetin relacions en collonades i s’extremin al màxim les sensibilitats de tractament, sobretot amb aquells que saps que hi podràs comptar
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios