La comunicació local també és un dret ciutadà

L’espurna més insignificant fa més foc que la flama més enorme. No sé si a la física del foc això és possible tal i com ho és en moltes situacions de la nostra vida. L’Ajuntament del Papiol tanca la seva emissora de ràdio municipal, doncs no ha estat capaç de trobar ningú que voluntàriament es fes càrrec del seu control. No sé què és el que ha cridat més l’atenció, si el tancament d’un mitjà públic o la fatxenderia dels polítics locals de manifestar públicament que la comunicació amb els nostres veïns i veïnes ens importa tant poc que només la podem cuidar i mantenir en gran nivell si no costa ni un euro. No és una espurna és el foc constant i ben encès de la comunicació local i de proximitat. Encara no s’havia definit políticament com seria el futur d’Espanya, encara s’estava debatent si seríem una democràcia parlamentaria amb tots els partits polítics legalitzats o ens quedaríem coixos en alguna cosa, que en una part important del territori català i andalús, des de la iniciativa de la societat civil anaven creixent una bona colla de projectes comunicatius amb diferents suports (paper- audio - video). Els suports econòmics varen ser escassos, en tots els sentits, però en contrapartida el suport de la voluntat, el coratge i la facilitat de treball eren molt grans. D’aquests projectes, tots ells privats, va destacar per sobre de qualsevol altre la ràdio local. Cada poble una emissora, Arenys, Premia, Rubí, Badalona, Barberà del Vallès, Olot i Mataró són alguns noms però en hi ha molts més i van anar creixent espectacularment. Es va crear el Consorci de Comunicació Local (CCL) i ajuntaments i diputacions van jugar i apostar per aquest espai comunicatiu. Hi havia problemes, hi havia intents de manipulació, hi havia intents de control, com sempre i a tot arreu, però mai s’escoltava o es temia un possible tancament. Era una eina útil i necessària per explicar què es feia amb els diners de tots. Segurament, tampoc entenien la informació com un dret ciutadà però els hi era útil i ho aprofitaven. I així, fins a la crisi del 2008. Les primeres xifres que es van reduir a tots i totes les administracions públiques va ser la de comunicació pròpia i els responsables locals varen fer el mateix que els responsables autonòmics i estatals. Unes bones comandes de publicitat i unes bones subvencions ens ofereixen millors resultats que els mitjans propis. Es pot controlar millor un gratuït que li compres dues pàgines que el propi butlletí municipal i pel que fa a les ràdios, encara pitjor, doncs és un mitja que no agrada per incontrolable i poc agraït als egocentrismes dels representants consistorials. Una imatge, una foto una aparició visual produeix una excitació que ja els agradaria a molts sexòlegs poder destil•lar i vendre. La culminació de l’espoli de la comunicació amb l’excusa de la crisi ha estat la transformació i tancament de Com Ràdio primer i la Xarxa al final. Mai ningú ha estat més barroer i amb menys cost polític a l’hora de prendre una decisió. Ni els polítics ni la gent creu en el paper fonamental que les emissores de ràdio locals poden desenvolupar. En l’actualitat, hi ha un nombre molt important de poblacions que no tenen cap tipus d’informació de què passa cada dia al seu Ajuntament, no saben ni els diners que es recapten ni en què es gasten. Els polítics es renten la cara amb la pàgina web, que encara no arriba a tothom i moltes d’elles són tan poc transparents com complicades de fer servir. I això no passa només a petites i mitjanes poblacions, també succeeix a algunes amb més de 15.00 habitants. Per altra banda, les ciutadanes i ciutadans, que no saben que tenen el dret universal de la informació, no exerceixen, en aquest aspecte, cap tipus de pressió i això atorga als governs de torn un poder de decisió, respecte als mitjans locals, molt gran. Moltes vegades, ja valdria la penar que la ciutadania reaccionés en temes socials i de drets fonamentals com ho fa pels temes del futbol. Segur que llavors, aquests polítics locals, sentirien l’alè del control informatiu al clatell. No es pregunta ningú si Ràdio La Torre 107 FM de Torredembarra sabia alguna cosa d’això que ha passat al seu ajuntament i que hem sabut quan ha entrat la Guardia Civil? Cap ciutadà d’aquesta població ha anat en manifestació a la porta de la ràdio a reclamar més professionalitat i servei a la ciutadania (sobretot si és municipal i pública). És tan sols un exemple d'on ha arribat la decadència informativa de la comunicació pública local i per això és tan fàcil tancar un mitjà o poder dir públicament que només es pot obrir si el que hi ha no cobra. El periodisme de proximitat és tan difícil i complicat com qualsevol altre i fins i tot la proximitat, a vegades, el fa perillós. Guanyar-se la credibilitat dels receptors del missatge no és gens fàcil doncs sempre es vol escoltar el que un vol i no cal que sigui el mateix que la veritat. Anar a dormir la majoria de dies pensant o creient que tu també estàs a les ordres de l’alcalde o alcaldessa encara que facis mans i mànigues perquè no sigui així és impossible d’evitar. Qualsevol regidor o tècnic municipal es pot permetre el luxe d’intentar i, a vegades aconseguir, rectificar-te algun article o reportatge o fins i tot entrevista amb el polític i no de qüestions tècniques del tema, que es podria entendre, de criteris comunicatius concrets, com si el teu títol fos de segona o la teva professió i els anys d’experiència no comptessin per a res. Malauradament això també ho pensen i ho fan companyes i companys de mitjans d’àmbits més amplis i més grans. Tot i que la gran majoria de bons comunicadors, en tinc una llista molt llarga, varen començar i varen aprendre justament en emissores locals i mitjans de proximitat. Tota una escola, també. On és la solució, doncs com sempre en tenir un criteri i sentit comú. Cal tenir mitjans de comunicació d’un gruix i un nivell proporcional i adient a cada població i lloc però amb tots els criteris de professionalitat i suport de qualsevol altre mitjà. Cal que treballin amb la llibertat individual, que ho puguin fer en qualsevol altre mitjà i cal que es faci un esforç de suport per a què els mitjans arribin a tothom i en siguin conscients que hi són. Sentit comú, més democràcia i tenir que la comunicació no és aleatòria, és un dret ciutadà.