Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictadura de Franco, l’expressió, va ser assumida per tots i totes les persones que s’identificaven d’una manera clara amb l’esquerra internacional. Podríem fer un munt de matisos i acceptar com a gent d’esquerres a molts que no serien capaços d’assumir cap dels tres “ni” però no seré jo qui negui la seva condició de persona d’esquerres a molts cristians que varen jugar-se la cara per aconseguir avançar amb lleis i normes cap a la llibertat i el benestar de tothom. Amb la literatura religiosa a la mà es podia defensar perfectament l’ideològica i la pertinença a una religió o altra com a persona de profunds conviccions d’esquerres. Dels altres dos conceptes ja es fa molt més difícil defensar-ne la seva neutralitat. El nostre País viu una situació d’enfrontament, ideològic, sentimental i de moment verbal que comença a preocupar a molts observadors i historiadors que sense posar-hi gens de sentiment propi fan l’anàlisi i la reflexió. De tots els arguments, reflexions i opinions diversos, el concepte de dreta i esquerra per analitzar el procés i tot el que l’envolta, ningú s’atreveix a utilitzar-lo i ni tan sols s’insinua, com si es tingués por de la resposta. Crec i fins i tot la pròpia història em donaria la raó, que aquest també és un conflicte entre dreta i esquerra, entre conservadors i progressistes. Ningú pot negar que les qüestions econòmiques en forma de millor benestar i la solidaritat amb altres territoris no siguin el pal de paller d’una part argumental del discurs. “Espanya ens roba” una de les frases que arrossega més aliats cap a l’ independència. No cal analitzar quan hi ha de real i quan de insolidari en la pròpia frase. Tot i això, si és reaccionari, conservador o progressista, es pot contemplar amb matisos i al final serà difícil determinar on és la realitat. Per donar suport a la meva teoria, de que el procés també és un tema de dretes i esquerres i que justament el progressisme modern i europeu, i l’esquerra renovadora garant del benestar de les persones és l’esquerra que no vol participar en un procés fora de la llei i ofereix altres vies per aconseguir el mateix objectiu, sense cap tipus de trencament, ni territorial, ni social, ni emocional, ni administratiu, he utilitzat l’argument que neix en la que considero, màxima expressió de l’esquerra radical o fins i tot més enllà per demostrar que cap de les forcés polítiques que donen suport al procés i al referèndum del proper 1 d’octubre són d’esquerres. Justament ho són, en diferent grau, aquelles que parlen d’una tercera via. La radicalitat absoluta la situo en l’anarquisme de principi dels anys 30, el que va conduir de manera brillant la lluita obrera contra els patrons de les grans fàbriques tèxtils de l’època. L’anarquisme de “Ni Dios, ni Pàtria, ni Rey” i de l’esperanto, portat amb rigor i sense fissures. On va anar a parar aquell anarquisme? Crec que tots sabem que a través d’organitzacions diferents es va imbuir en la internacional socialista. Sense entrar en debats, no tothom va fer el mateix camí, però el POUM va sorgir fruit d’aquella diàspora anarquista i després va esdevenir bressol del socialisme català. Segurament la gent de la CUP i Podem reivindiquen el seu paper àcrata i anarquista a través del seu comportament antisistema de no obeïr aquelles lleis que es consideren injustes o com en el cas català, que no es modifiquen per permetre als ciutadans exercir el dret d’autodeterminació, que fins aquí entraria perfectament en el concepte però les manifestacions patriòtiques de la creació d’un nou estat els invalida com a representants o propers continuadors d’aquell anarquisme. Analitzem cadascun dels conceptes i situem-nos en la franja de més vermella o més blava del termòmetre i que es correspongui a cada cas i cada subjecte. Analitzem el que ofereixen les noves lleis sobre aquest futur Estat Català i siguem suficientment honestos per poder dir si aquest també és un tema de dretes i esquerres i pels que puguin pensar que això no toca i que ja ho esbrinarem més endavant els dic que si haguessin pogut ser molt d’esquerres, en l’època de la transició, els legisladors del moment avui, potser, no caldria parlar d’això. ni Deu •Cada dia que passa rebutgem d’una manera més contundent tot allò que es fa en nom d’un Deu o altre. Les religions tenen un poder per sobre de qualsevol altre poder doncs la religió és el poder que governa sobre les consciencies dels seus acòlits i fidels. Des del bressol el concepte de bé i mal, el concepte dels càstig etern s’han apropiat de la consciència de la gent i en nom d’una divinitat es fa i es consenteix de fer les barbaritats més grans que ens narra la història de la humanitat. Això sol, és motiu suficient com per dir allò de baixo a la propera i molta gent així ho ha fet, s’ha baixat del tren de la religió per les obres i les accions d’aquesta pròpia religió. Però hi ha una altra raó que es personal i segurament intransferible, el ple convenciment que Deu no existeix, cap Deu existeix. No cal presentar arguments de la seva no existència de la mateixa manera que no es presenten arguments de la seva existència. Però no importa si existeix o no, la negació de Deu d’aquest titular no és del propi Deu sinó de totes les obres, organitzacions i esdeveniments que en nom d’Ell es fan i s’han fet, des del més petit i insignificant fins al més terrible i esfereïdor. Patriotes de la fe, la de cadascú, i disposats a defensar-la i engrandir-la fins i tot amb la seva pròpia vida. No cal explicar les guerres “santes” que en cada moment de la història han començat i protagonitzat cada una d’aquestes religions que sempre tenen l’escut de dir que es fa en nom de Deu, com si així s’obtingués el perdó inexistent per la vida i la mort que en altres paraules anomenen, vida eterna. No ens quedem callats ni deixem passar sense dir res tot allò que ens agredeix i malmet la llibertat i el benestar de la nostra societat. Ja hi ha hagut èpoques i moments i encara avui hi a llocs on les lleis de la litúrgia religiosa es posen entremig de les normes de convivència ciutadana i les lleis totalment laiques. No ens quedem callats ho denunciem i quan podem hi intervenim. La llibertat individual de consciència i creença de l’individu no està per sobre de les lleis de convivència encara que siguin molts els que ho demanin. Per tant queda prou clar perquè el “ni Deu” ha de formar part d’aquesta màxima doctrinal que la gent d’esquerra ens auto exigim. Aquí és fàcil, el grau de vermell o blau que et correspon va molt lligat al nivell de pertinença i implicació a una confessió religiosa. ni Pàtria •Què es la pàtria? Del llatí pàtria, la pàtria és la terra natal o adoptiva que està lligada a una persona per vincles afectius, jurídics i/o històrics. La pàtria pot ser, per tant, el lloc de naixement, el poble dels ancestres o el país on un subjecte es va radicar a partir d'un cert moment de la seva vida. Quan es tracta d'un vincle afectiu amb un país, moltes vegades la pàtria es descobreix en l'adultesa, atès que és necessari viatjar a l'estranger i portar una vida activa a nivell social per descobrir aquest llaç tan especial, tan difícil de descriure i de justificar que se sent amb el lloc en el qual creiem que hauríem d'haver nascut. Per exemple: “Visc des de fa quinze anys a Austràlia, però la meva pàtria és Colòmbia”, “Els anarquistes es consideren homes del món i afirmen que no tenen pàtria”, “Un soldat ha d'estar disposat a donar la seva vida per la seva pàtria”. Aquestes dues últimes afirmacions crec que ja deixen molt clar perquè el concepte Pàtria no casa amb la recerca d’obtenir el màxim nivell de igualtat, justícia i llibertat. Per tant aquest ni Pàtria situa als que pretenen defensar un concepte de Pàtria o un altre fora de lloc. No ho desitjava ningú però al final ha esdevingut un enfrontament entre dos patriotismes i els enfrontaments sempre impliquen danys i víctimes directes, que com sempre es diu, ells ja sabien el que els podia passar i les col•laterals que reben sense moure un dit. Per tant queda prou clar que millor sense pàtria, millor sense fronteres. Quan es va signar l’entrada i el tractat amb Europa, per part d’Espanya, em va sembla la millor noticia que m’han donat en molt temps. Us imagineu un món on només hi ha 5 estats (Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica i Oceania), us imagineu una Àfrica sense aquelles fronteres tan absurdes, fetes amb un regle a sobre d’un mapa per uns militars anglesos? Us imagineu la convivència dels ciutadans de l’actual Israel i Palestina sense que fossin palestins i jueus sinó tots asiàtics o europeus? Jo si ho he imaginat i per això mai he tingut una pàtria destacada i no cal posar nom a les coses, les pots estimar igual sense posar-hi nom, les estimes perquè són les més properes i les que més utilitzo. Us imagineu que la lliure circulació fos un fet real i els pressupostos i projectes no fossin per petits territoris sinó per amplis espais i en benefici de molta gent? Doncs tot això es pot imaginar i aconseguir si l’objectiu és trencar els mur, reals i virtuals actuals i tots els seus condicionants. Per tant crear nous espais, estats o països, no és d’esquerres, com a més radical en el patriotisme, més proper a les actituds poc recomanables que ens ha mostrat la història fins avui. Jo diria avui, més Europa i menys Espanya, i sense trencar res caminem per l’abolició de les portes que encara hi ha. ni Rei •La tercera pota de la taula àcrata per una vida i un futur amb llibertat, igualtat i fraternitat. No es tracta de Felipe VI i ni tan sols de Juan Carlos I, el rei, aquí usurpa el paper i el concepte d’Estat. No s’ha de confondre Estat amb organització social, econòmica i administrativa d’un territori i d’un col•lectiu de persones determinat. Es clar que cal tenir lleis i normes, i cal escollir a les persones que durant un temps determinat gestionaran el comú. Clar que cal tenir una organització administrativa a la que podem donar el nom que vulguem dirigida per aquelles i aquells que hem escollit. Com es pot creure amb aquesta forma de funcionar, en forma d’assemblees ciutadanes, on tothom pot dir la seva i al mateix temps treballar per crear nous estats quan el futur és l’espai global? No cal entrar en la figura del concepte Rei doncs queda prou clar i nítid que qualsevol forma d’escollir als que ens han de representar o als que han de gestionar l’organització ciutadana han de sorgir, sempre, de la votació popular i mai per sang o qualsevol altra cosa. Johan Cruyff deia que com més normes hi ha al reglament del futbol pitjor pels jugadors i per l’àrbitre. Tota la raó, com més lleis, menys llibertat i més possibilitat de conflicte a l’hora de jutjar comportaments. Ni Dios, ni Patria, ni Rey eren les paraules que configuraven de manera clara aquesta ideologia àcrata, anàrquica i radicalment d’esquerres que un aspira a complir. Tot el que s’aparti de qualsevol dels tres aspectes i els conceptes es tornin menys radicals, més ens anem apropant a les ideologies liberals o de dretes. Podríem posar exemples però la reflexió personal serà prou clara i concreta. Soc cristià però ni Pàtria ni Rei, segur que pots ser d’esquerres però hi haurà un dia que en la teva gestió aquest concepte de cristià et farà ser menys igualitari, menys llibertari i menys solidari o fraternal. Jo es que soc molt espanyol i el concepte España, la Pàtria per a mi és molt important, o soc molt catalanista i Catalunya, que és la meva Pàtria, ha de ser lliure i independent , doncs igual que abans, vostè pot ser d’esquerres però segur que hi haurà molts moments que en defensa, legitima per descomptat, d’aquests conceptes patriotes serem menys solidaris, menys fraternals, menys llibertaris i menys igualitaris. I finalment, la tercera pota, doncs ens ofereix el mateix apunt, si volem una estructura estatal molt feixuga amb grans Constitucions i Estatuts i moltes lleis de funcionament on hi hagi privilegis per alguns, com passa en la majoria d’estructures i el súmmum d’aquestes estructures són les monarquies, tampoc serem fraternals, iguals i lliures. Encara que molesti ha quedat clar que el tema del procés i l’ independència de Catalunya també és un tema de dretes i esquerres. De nou es compleix l’històrica del nostre país. La burgesia catalana, abans també els amos de l’economia, ara ja no tant però més influents que mai, va posar en marxa un procés al que ha seguit una gran massa de població benestant amb el suport de grups més radicals i revolucionaris però sortits dels bressols burgesos que no aporten cap gir en el contingut però si poden forçar el procés. Lamentablement no és un tema de concepte i pensaments, és un tema d’enfrontaments que caldria tenir sota control o si més no vigilat. Hi ha un enfrontament real, això ja està passant, l’enfrontament, de moment i esperem sigui sempre així, no ha arribat als carrers i les places, tan sols ho ha fet al que diem xarxes socials i aquí s’han emprat tot l’arsenal que s’ha pogut i també podríem fer llista de les primeres víctimes directes i col•laterals. Les agressions i el bel•licisme de les xarxes socials dels darrers mesos amb el referèndum o el procés pèl mig són d’una envergadura com mai havia existit. Massa gent ha perdut els estreps pel meu gust. I per altra banda ja hi ha pòsit, un pòsit negatiu per la convivència i el futur d’aquesta societat. Marx i Engels, també podrien dir la seva sobre la creació d’un nou estat al segle 21, fruit de l’enfrontament i la manca de política, no se que dirien però de ben segur que obrir portes i finestres sempre es més d’esquerres que tancar-les.