L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà del Vallès, i espero que sigui per molt temps de la ma de l'Ana del Frago. Hi posarem els granets de sorra que calgui per que sigui així. Ho fan, fem, de la millor manera possible. Amb encerts i amb errors. Majoritàriament amb la màxima honestedat i bona intenció. Segur que cometem errors i els seguirem cometen, segur que hi haurà casos de persones, companys, que no seran honestos i que malauradament ens avergonyiran. Com en qualsevol altre àmbit de la societat. Però també segur que continuarem essent, CIUTADANS I ALTERNATIUS. Ja en hi ha prou de demagogs i estúpids de les paraules.
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb
Comentarios