No es poden queixar. Passa el que ha de passar i encara poden estar contents. Després ens vindran amb històries i pensaments filosòfics de la vora del foc que s’aproparan més als contes dels Germans Grimm que a la realitat. És veritat que la responsabilitat de l’apagada de Barcelona no la tenen de manera directa ni les administracions públiques ni, per tant, els polítics, és ben cert que en una societat en que el capitalisme ha triomfat no es pot mantenir sota l’aixopluc de l’estat moltes coses que s’han de gestionar des de la iniciativa privada en benefici de tots. Però quan hi ha un accident ( en la seva accepció de succés imprevist, no esperat) són justament les administracions públiques, ara si els politics, els que han de donar una resposta immediata per transformar en normal la situació. Per tant el que haurien d’haver fet des de els estaments pertinents és aportar solucions i si aquí no es tenen es van a buscar on sigui i amb total rapidesa. Després, sense despentinar-se, arremetre amb tota la força que es pugui i més contra els responsables del tema. Un cop solucionats els problemes, encara que sigui provisionalment, dels ciutadans, com es va fer al Carmel, s’ha d’exigir i si cal obligar a les companyies elèctriques a respondre econòmicament de totes les despeses, de totes les destrosses generals i particulars i a respondre de la multa, indemnització o el que sigui que es determini. El que han fet uns i altres, polítics, ha estat tirar-se en cara retrets i draps bruts que no han solucionat res. Després se’ls hi farà estrany l’abstenció. Alguns ja fa massa temps que hi són. Parlo de persones i no de sigles.
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb
Comentarios