Ir al contenido principal

Nacionalitzar


La nevada d’aquest 8 de març ha estat un fet excepcional dins de la normalitat, i, sense dubte, passarà a la història de la memòria popular. Milers de persones han vist trastocada la seva vida durant unes hores, però passada la tempesta la normalitat s’ha anat assolint amb relativa rapidesa i tot acabarà quedant en una anècdota per explicar als néts. Però de totes les coses en cal treure les conseqüències pertinents i no tan sols les que són fruit de l’emprenyada instantània. Les greus deficiències produïdes, novament, en el servei de subministrament d’electricitat ens han de menar a una reflexió col•lectiva i en profunditat. L’any 1998, amb el senyor José Mª Aznar a la Moncloa i amb el suport de CIU (era la legislatura del “Pujol enano habla castellano”) es van privatitzar la gran majoria d’empreses que oferien serveis públics de primera necessitat (electricitat, telefonia, etc). Aquella decisió que va ser molt criticada per l’oposició respecte de qui rebia les empreses (amics de pupitre del líder popular) no va patir el rebuig pertinent respecte del que ha estat més important, hem deixat en mans privades els subministres indispensables per a les famílies. Ara encara és pitjor. Pel que fa a la electricitat els responsables son Red Eléctrica de España SA (REESA) i Enel-Endesa. Els seus centres de decisió són lluny de Catalunya. A Madrid, en el cas de la primera, i a Roma, en el cas de la segona. Creieu que Fulvio Conti, conseller delegat d’Enel, ha deixat de dormir perquè 200.000 abonats de Catalunya s’han quedat sense electricitat a causa d’una nevada? Ara s’hauran de fer les coses d’una altra manera, hem de crear empreses catalanes que facin aquesta feina doncs l’altra mesura és despertar l’esperit de Miterrand i nacionalitzar-ho tot una altra vegada.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...