Ir al contenido principal

Sentirse mal con la razón



No es nada facil poder ser un ciudadano normal ejerciendo segun que profesión. Un representante del textil, un maquinista de Renfe, un ingeniero industrial, un geografo, un abogado, un técnico en.... empleado de una gran empresa electrica, un espec..., no un tecnico en... no, un ...., bueno él y una maestra pueden permitirse el lujo de ejercer su profesión con toda naturalidad, incluso alguno luciendo palmito y independencia económica por ejercer su profesión a cambio de un sueldo, sueldazo, que dejaría boquiabiertos a la mayoría de mortales, en una empresa, ahora, antes monopolio y de titularidad pública. Muchas veces te dan, perdón pretenden darte grandes lecciones de ética y honestidad. No es lo mismo. Pedir quince dias de vacaciones sin sueldo para dedicarte a otro tema es muy honesto. Pedir quince días sin sueldo para dedicarte a otra cosa en el mes de mayo a la puerta de final de curso siendo profesor es poco ético. Bien todos estos ejemplares de ciudadanos pueden ejercer con libertad de ciudadanos y optar a la alcaldía de su pueblo o ciudad. Pueden decir lo que piensan cuando quieren y donde quieren y todos estaremos pendientes de ellos. Los mensajeros de noticias los contadores de lo que pasa, para estar bien considerados deben ser ciudadanos de segunda. No pueden seguir ejerciendo su profesión si quieren participar en el desarrollo de lo común. Que asco de día. Que pena de gente. Como me gusta ser gata y ver las cosas en blanco y negro. Por cierto Sevilla tiene un color especial, Barberà es de color rojo.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...