Ir al contenido principal

Oe Oe Oe.....




Millor quasi bé impossible. Més programació pròpia que ningú, fins i tot la totpoderosa Ràdio Sabadell no fa tantes hores com nosaltres. L'equip, perdó la gent, perdó el grup, perdó la família, perdó..... la realitat és que es fà difícil tribar el nom pertinent per definir el que som. Hi haurà justícia al respecte? Algún dia se’ns donarà un copet a l'esquena i ens ho diran que som "collonuts". Potser no cal, només que es tingui en compte a la gent, a les persones, a tot el que es fà a canvi de molt poca cosa. Tres dies de feina que s'han passat molt bé.

Comentarios

Anabel ha dicho que…
Família és un substantiu que m'agrada quan penso en vosaltres. Sempre està amb qui tens més relació,i sempre tens el parent llunyà el qual te n'alegres de veure de tant en tant. I al cap i a la fi, com la de veritat, tampoc ens hem triat, hem anat fent selecció natural :D
I per a molts, és com una segona llar, encara que cada cop hi passem menys temps.
El copet no està malament, però jo prefereixo veure com som quan ens proposem quelcom: tots a una, com els de Fuenteovejuna.

Petonets!!
Jeff Bailey ha dicho que…
Radio Barberà es la ostia y punto.
Serxaina ha dicho que…
Ei!

Si no ets a dins no pots arribar a fer-te a la idea del que és. Per més que t'ho expliquin ho has de viure ;)

Una canya de debó, per això alguns hi estem tan enganxats!:D
N. ha dicho que…
y pensar que acabo de descubrir esto... :P

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la