Ir al contenido principal

Setmana difícil


No és que faci dies que no pensem, la realitat és que hem passat una setmana complicada. No ho podem evitar la setmana dels aniversaris sempre han estat setmanes difícils i és un tema que he de comentar amb algun expert o experta. Afortunadament les aigües han tornat al ritme que calia i si puc així les mantindrem. Les reflexions respecte les coses que passen són de tristesa doncs m’he adonat que vivim en una societat que fa espectacle de quasi tot. No és possible que hi hagi periodistes que considerin noticia parlar amb el tros de carn que les imatges ens van mostrar era capaç de parlar pel mòbil i agredir una ciutadana. La carn no pot parlar, un tros de carn no té cervell i per tant no pot articular paraules. No es pot obtenir cap informació i per tant no s’ha d’anar a buscar. ¡¡¡Quina vergonya!!! A la presó si us plau i després a mans de psiquiatres per molts anys i si es possible als seus amics també doncs s’ha vist que el virus s’estén. Pel demés molt contents doncs hi ha algú que té un pis, ara virtual, però en dos o tres anys real.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la