Ir al contenido principal

És català


Fins quan tanta comèdia? Alguns ja n’estem farts i tips. A la fi li haurem de donar les gràcies, a una mena d’homínid, que s’ha fet famós per causa del seu comportament violent i la seva actitud racista en un vagó d’un tren, que entenguem el sentit de molts comentaris i perquè en alguns casos els preocupa tant el tema. Quin tema? L’agressió? Aquí l’únic que importa i preocupa és que l’homínid es diu Sergi Xavier i el tren en qüestió no és de Renfe sinó dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. La més gran preocupació és que les imatges han donat la volta el món (màgic YouTube) i ara diran que Catalunya és racista. Es el mateix que passa amb el conflicte de rodalies i l’Ave. A una part de la caverna comunicativa catalana tan sols l’interessa aprofitar la situació per aconseguir més transferències. El meu dubte és justament aquest. Fa dies que em pregunto si serà veritat això de que aquí ho farem millor. Segur?. Doncs que m’expliquin el disseny de l’Eix Transversal, la C-58 fins a Manresa, la del Garraf, Vallvidrera i el que paguem de tot això. Quan aprendrem que els territoris no són per ells mateixos ni millors ni pitjors, que aquesta condició pertany a les persones i de Sergis Xaviers encara en hi ha més. Em nego rotundament a acceptar que només tornarà el sentit comú si després de les properes eleccions estatals governa el PP i si després de les catalanes governa CIU. Consolidar la democràcia també vol dir acceptar les regles del joc i la dreta sembla que no ho entén. Per cert, un altre Pujol no si us plau.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la