Són espectaculars en tots els aspectes. Morfològicament, fins i tot el menys pur de tots, és d’una bellesa especial. Si has o tens la sort de tractar-los sovint i d'aprop són o poden ser tan dòcils com el gos petaner més pesat de tots. Un cop l'any teníem l'oportunitat de veure'ls, els millors de tots, a Barberà, ara encara ho podem fer però hem d'anar a Sabadell. De fet anem al mateix lloc però tens la sensació d'anar a Sabadell quan abans anaves a Barberà. Ens agraden molt els cavalls i ens agrada molt que un cop l'any els puguem veure tan a la vora. No ens agrada la gent que envolta aquests cavalls. La realitat és que no tenen res a veure amb ells. Més que amb els cavalls sembla que tenen a veure amb el "pavo real", són fatxendes, prepotents i saps que mai parlen de cavalls, sempre parlen de negocis, la majoria del totxo. Ens agraden molt els cavalls i cada cop menys els cavallers que els porten i també tots els que els reben. Quina llàstima de Parc Central. Potser podríem tornar a la proposta de fa anys amb l'auditori i el llac?
En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb
Comentarios