El paper que els partits polítics, tots, reserven, en els darrers anys, als seus militants mereix, si més no, un reflexió. Aquesta setmana ens ha colpit especialment la noticia de la condemna i posterior destitució o dimissió com a regidor d’un polític local de Badia. Aquesta era la seva segona legislatura com a regidor i va ser convidat a incorporar-se com a independent en la legislatura anterior, a les llistes socialistes i posteriorment va tramitar la seva militància al PSC. Primer va ser càrrec electe i després militant. Segur que la majoria de militants dels partits polítics pensen que el procés ha de ser a l’inrevés, primer la militància i després la possibilitat de ser càrrec electe. La convivència, l’aprenentatge i la feina de picar pedra també serveixen per modular ideologies, coneixences i decepcions. Segurament el nombre de vots que es creu poden aportar algunes persones són la millor tarja de presentació o el currículum més atractiu a l’hora de decidir qui ha d’acompanyar al cap de llista triat pel partit. Altres cops es pensa que aquesta és la millor manera d’obrir-se a la societat per guanyar adeptes entre els que pensen que els militants sempre són polítics de professió i els altres no. La nostra comarca té massa exemples del que són capaços de fer els independents que entren als partits per la teulada i malauradament o seguirem veient.
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios