Ir al contenido principal

Europa


Ja som en plena campanya electoral,el proper set de juny hauríem d’anar a votar un altre cop i val a dir que els que pretenen ser els nostres representants cada cop ens ho posen més difícil. Fent un anàlisi de les propostes que ens fan els diferents partits polítics que es presenten es pot cloure que això d’Europa no interessa a ningú i que els diferents partits utilitzen els escons del Parlament Europeu com a cementiri d’elefants o premi final de carrera. Algú em pot dir que tant ERC com CIU han fet l’esforç de presentar dos candidats nous. La veritat és que són candidats però no nous i pel que fa a la seva manera de pensar no hi ha massa diferència, si els escoltes arriba un moment que no saps qui representa a CIU i q ui representa a ERC. Com feien els bessons es poden fer passar l’un per l’altre als exàmens. Potser ja és això el que es pretén. Els socialistes catalans i espanyols han hagut d’utilitzar un escletxa legal per que a Catalunya no hi surti la candidata espanyola, poc seriós tot plegat. Perquè no repeteix Josep Borrell al capdavant? Veient això, i que l’extrema dreta és cada cop més nombrosa en el Parlament, Europa em sembla cada cop més una cosa poc concreta i, sobre tot, poc útil. Que no ens haguem de lamentar en el futur d’aquesta despreocupació actual. A pesar de tot el que pugui passar no serà per culpa meva, encara que faci molt sol i molta calor, anirem a votar.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la