El tema de les relacions PSC i el PSOE és recurrent. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. De ben segur que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que cal analitzar no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies. En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú honradament pensi que s'ha subordinat al PSOE. Però caldrà reconèixer que si es va aprovar l'Estatut va ser gràcies al suport del socialisme estatal, i, si al final sortim de l’embolic actual en relació amb l'Estatut, també serà gràcies al PSOE. Ni el PSC és independentista ara ni ho ha estat mai i sempre ha mantingut la concepció federal de la relació amb Espanya i per això potser caldria que enlloc de plantejar-se un trencament s’hauria de plantejar la possibilitat d’una OPA a la candidatura socialista a la presidència de l’Estat. Com s’interpretaria a Catalunya i Espanya la candidatura de Carme Chacón a la presidència del govern encapçalant la candidatura socialista? Perquè no pot un català ser president del govern d’Espanya? A vegades penso que aquesta possibilitat és més difícil que un negre fos president dels EEUU. De moment les proves i la realitat em donen la raó.
Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...
Comentarios