Ir al contenido principal

fem una OPA

El tema de les relacions PSC i el PSOE és recurrent. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. De ben segur que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que cal analitzar no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies. En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú honradament pensi que s'ha subordinat al PSOE. Però caldrà reconèixer que si es va aprovar l'Estatut va ser gràcies al suport del socialisme estatal, i, si al final sortim de l’embolic actual en relació amb l'Estatut, també serà gràcies al PSOE. Ni el PSC és independentista ara ni ho ha estat mai i sempre ha mantingut la concepció federal de la relació amb Espanya i per això potser caldria que enlloc de plantejar-se un trencament s’hauria de plantejar la possibilitat d’una OPA a la candidatura socialista a la presidència de l’Estat. Com s’interpretaria a Catalunya i Espanya la candidatura de Carme Chacón a la presidència del govern encapçalant la candidatura socialista? Perquè no pot un català ser president del govern d’Espanya? A vegades penso que aquesta possibilitat és més difícil que un negre fos president dels EEUU. De moment les proves i la realitat em donen la raó.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la