Ir al contenido principal

sempre aqui


Somos
como esos viejos árboles
batidos por el viento
que azota desde el mar.

Hemos
perdido compañeros
paisajes y esperanzas
en nuestro caminar.

Vamos
hundiendo en las palabras
las huellas de los labios
para poder besar

tiempos
futuros y anhelados,
de manos contra manos
izando la igualdad.

Somos
como la humilde adoba
que cubre contra el tiempo
la sombra del hogar.

Hemos
perdido nuestra historia
canciones y caminos
en duro batallar.

Vamos
a echar nuevas raíces
por campos y veredas,
para poder andar

tiempos
que traigan en su entraña
esa gran utopía
que es la fraternidad.

Somos
igual que nuestra tierra
suaves como la arcilla
duros del roquedal.

Hemos
atravesado el tiempo
dejando en los secanos
nuestra lucha total.

Vamos
a hacer con el futuro
un canto a la esperanza
y poder encontrar

tiempos
cubiertos con las manos
los rostros y los labios
que sueñan libertad.

Somos
como esos viejos árboles.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb...

GRÀCIES A TOTES I A TOTS

Tornem a finals d'agost

Per fi podem marxar de vacances. Crec que ja ha quedat tot fet i per tant ens podem dedicar ha passar uns dies sense recordar ni el propi nom. No ordinador, ni papers per escriure, ni telèfon. Llegir, caminar, escoltar i olorar el riu i les muntanyes. Aquesta és la manera que entenem com descans. Els viatges els farem en una altra època. Pensem tornar i ho farem amb uns objectius molt concrets i determinants respecte la vida professional. El programa de ràdio i el diari seran prioritaris enfront de qualsevol altra cosa. Encara no tenim el nom, admetem sugerències, però tornarem a produir un nou espectacle radiofònic. A la millor alguns de vosaltres que visiteu el blog també sereu protagonistes.