Ir al contenido principal

Los Chikos del Maiz hacen publico un escrito sobre el accidente de Santiago

Apostar por la alta velocidad es política. Recortar en lo público es política. Despidos y ERE's en RENFE es política. Insinuar como una rata que detras del descarrilamiento estaba ETA o Resistencia Galega es política. Que el tramo de la vía en el que el tren ha descarrilado fuera construido por una empresa que ha hecho donaciones en B al Partido Popular y aparece en los papeles de Bárcenas es política. Que se haya reducido en un 70% el gasto en RENFE destinado a mantenimiento es política. Que se penalice económicamente a los conductores de AVE que llegan tarde (o tengan primas por llegar antes que es lo mismo) también es política. Que el presidente del gobierno copie y pegue un comunicado del terremoto en China, mucho me temo que si, también es política. Que los mismos bomberos en huelga la interrumpan para ir al rescate o los mismos médicos en paro despedidos por la Xunta Galega acudan a ayudar, también es política, de la buena además. Pero vosotros a lo vuestro. Podéis seguir pensando que la política es votar cada cuatro años como robots y una campaña electoral. Y gritar que los rojos judeo-masones politizamos las tragedias. Pero también, el no querer politizar la tragedia y pedir responsabilidades, es hacer política. Guardar silencio ante la injusticia es el mayor ejercicio de política. Pero claro, luego los que lo politizamos todo somos otros. El hecho de que se trate del mismo gobierno que hablaba de unos 'hilillos de plastilina' cuando el Prestige, que da ruedas de prensa en una tele de plasma o que haya pagado los abogados del caso Yakolev 42 con dinero negro, debería poneros en alerta pero no, creéis en el azar de la misma forma que creéis que los comunistas os van a quitar la casa, aunque luego quien os quita la casa sea el banco capitalista. Después como gilipollas, os sorprendéis cuando el Évole hace un reportaje sobre el accidente del metro de Valencia y ponéis el grito en el cielo, cosa que algunos llevábamos denunciando años. Tendremos que esperar a que lo diga la tele. De otra manera no os entra en la puta cabeza esa que tenéis de chorlito. Pero mejor hagamos como que nada ocurre y culpemos al azar y a la mala suerte, mejor incluso: culpemos al maquinista como se hizo en el Metro de Valencia y así no tendremos que pedir responsabilidades políticas. Mejor lamentarse que pelear ¿no?, es algo a lo que estamos muy acostumbrados los españolitos ¿verdad?

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...