Ir al contenido principal

No son de fiar

El passat 26 de març, la vicepresidenta del Govern de Catalunya, Joana Ortega, va enviar una carta a els alcaldes i alcaldesses del País en la que els hi pregunta quin serà el compromís i la col•laboració dels batlles amb el Departament que dirigeix. Com que és un tema estrictament polític i a una bona part dels Media ja els hi deu semblar bé només ha rebut resposta política i per aquest motiu Ortega ha manifestat que anirà al Parlament a donar explicacions. Tan se val el que pugui dir, a mi em sembla molt greu el que s’ha fet. En un procés on la lleialtat, la sinceritat i el suport d’uns i altres, sense mirar colors, en alguns temes són cabdals no es pot fer trampa ni posar, en aquest cas alcaldes i alcaldesses, en el compromís d’haver de decidir un tema que afecta a la totalitat de ciutadanes i ciutadans de cada poble i ciutat de manera personal i individual. No pot ser que la pròpia vicepresidenta del Govern posi un esquer a les companyes i companys al front de la política de proximitat. Com ens podem creure els ciutadans de Barberà que de la mà de l’actual Govern de la Generalitat podem anar cap una Catalunya independent millor que la d’ara si no han parat d’enganyar-nos des de que governen? Ens han deixat amb el cul a l’aire amb el tema del col•lector de Can Gorgs, per primera vegada una empresa pública com l’ACA es desdiu d’un acord signat, ens han dit en una nit de fosca i sense temps a reaccionar que no rebríem els diners del Foncs Català, per primera vegada des de que existeixen, no fan front als deutes pendents, donen suport a lleis capadores de l’autonomia local i ara pretenen fer una fotografia de cada alcalde i alcaldessa respecte el procés sobiranista i tenir un motiu per crear conflictes locals que fins ara no existeixen justament gràcies a la bona feina que aquests alcaldes i alcaldesses, majoritàriament , fan. No amb aquesta gent que com diu la vella cançó venen de matinada i truquen a la porta no es pot anar enlloc. A mi no em val primer la independència i després ja triarem qui l’ha de dirigir. El timoner de la nau durant el viatge és molt i molt important i el pilot actual NO ÉS DE FIAR.

Comentarios

Entradas populares de este blog

He deixat de....."fumar"

En Romà Planas tenia un esperit republicà. Republicà de veritat. De saber-se sol en aquest món. Sol però lliure. Potser per això allà on estava sempre hi havia joves. Potser ja no tan joves. Trenta anys de distància poden semblar molts. Però aquests anys de distància en realitat no existien. Potser perquè constantment es continuava fent preguntes i buscant respostes, com només ho fa un lliurepensador. Diuen que és l'esperit dels joves, però que amb l'edat es cura. Ja hem arribat, pensem molts. I efectivament han arribat a no adonar-se de la seva pròpia futilesa. "No s'adonaran mai del problema", ens explicava. "Se n'adonaran quan el poble cansat els hi faci saber. I el poble ho farà saber com ho sap fer, exercint la ciutadania. Llavors serà tard. Però serà un bon moment. Un espai de creació, d'il·lusions, de nova gent, d'empenta. Un espai social que permetrà conrear l'amistat, anhel últim i definitiu de la política, entesa com la projecció púb

Records de Barberá del Vallés (Barcelona)

Júlia Otero ho diu molt clar i sense cridar

CARTA OBERTA DE JULIA OTERO Vamos a ver… Todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia, amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga. Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no sólo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia. Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que la