Ir al contenido principal

No son de fiar

El passat 26 de març, la vicepresidenta del Govern de Catalunya, Joana Ortega, va enviar una carta a els alcaldes i alcaldesses del País en la que els hi pregunta quin serà el compromís i la col•laboració dels batlles amb el Departament que dirigeix. Com que és un tema estrictament polític i a una bona part dels Media ja els hi deu semblar bé només ha rebut resposta política i per aquest motiu Ortega ha manifestat que anirà al Parlament a donar explicacions. Tan se val el que pugui dir, a mi em sembla molt greu el que s’ha fet. En un procés on la lleialtat, la sinceritat i el suport d’uns i altres, sense mirar colors, en alguns temes són cabdals no es pot fer trampa ni posar, en aquest cas alcaldes i alcaldesses, en el compromís d’haver de decidir un tema que afecta a la totalitat de ciutadanes i ciutadans de cada poble i ciutat de manera personal i individual. No pot ser que la pròpia vicepresidenta del Govern posi un esquer a les companyes i companys al front de la política de proximitat. Com ens podem creure els ciutadans de Barberà que de la mà de l’actual Govern de la Generalitat podem anar cap una Catalunya independent millor que la d’ara si no han parat d’enganyar-nos des de que governen? Ens han deixat amb el cul a l’aire amb el tema del col•lector de Can Gorgs, per primera vegada una empresa pública com l’ACA es desdiu d’un acord signat, ens han dit en una nit de fosca i sense temps a reaccionar que no rebríem els diners del Foncs Català, per primera vegada des de que existeixen, no fan front als deutes pendents, donen suport a lleis capadores de l’autonomia local i ara pretenen fer una fotografia de cada alcalde i alcaldessa respecte el procés sobiranista i tenir un motiu per crear conflictes locals que fins ara no existeixen justament gràcies a la bona feina que aquests alcaldes i alcaldesses, majoritàriament , fan. No amb aquesta gent que com diu la vella cançó venen de matinada i truquen a la porta no es pot anar enlloc. A mi no em val primer la independència i després ja triarem qui l’ha de dirigir. El timoner de la nau durant el viatge és molt i molt important i el pilot actual NO ÉS DE FIAR.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...