Ir al contenido principal

Sin ninguna duda

Seguramente éste sea un artículo de opinión que, sin pretenderlo, tenga una temporalidad muy corta. Adolfo Suarez se va y seguramente mejor que sea así pero ni esta pragmática visión de la situación sirve para apaciguar el dolor de los más cercanos y la tristeza de todos. Nadie más, aunque afirmen lo contrario, que el Rey y Torcuato Fernández Miranda fueron capaces de ver en aquel ex-ministro de Franco y Secretario General del Movimiento, falangista convencido o no pero ejerciendo de camisa azul, al hombre que sería capaz de dejar lo atado y bien atado del dictador en una hoja de ruta capaz de llevarnos a casi 40 años de democracia. Ahora parece que lo que se hizo fue poca cosa y que casi no sirvió de nada. La constitución es abominable, los partidos políticos un club de corruptos y una merienda de negros y los ciudadanos más honestos y democráticos, como no creen en nada, se quedan en casa y critican que es mucho más cómodo y útil. No hace falta defender nada de lo que unos y otros hicieron para llevar este país donde está a partir de donde estaba, personalmente, me parece un trabajo extraordinario y aquellos que pusieron las primeras piedras, errores incluidos, me han parecido y me siguen pareciendo personajes extraordinarios a los que vale la pena recordar a lo largo de la historia. No importa el color de su ideología si esta es honesta y salvaguarda del derecho de todos y cada uno a seguir opinando a través de los cauces que la democracia universal permite. Suarez es uno de ellos. Hoy me hago una pregunta y me doy yo mismo la respuesta. ¿Cuántos hubiesen hecho lo que Adolfo Suarez hizo? ¿Cuántos de los actuales dirigentes del Partido Popular serían igual de garantes que el falangista, ministro de Franco y heredero de la dictadura, Adolfo Suarez? Viendo las manifestaciones constantes y sus actuaciones diarias, la respuesta es rápida: NINGUNO. De todos los ministros actuales, presidentes de autonomías, alcaldes y alcaldesas y cargos de diferentes niveles del Partido Popular nos hubiesen conducido hasta donde estamos tal y como lo hizo Adolfo Suarez. Sin ninguna duda hoy podemos afirmar y yo, militante socialista y hombre de izquierdas convencido, sin Adolfo Suarez nada hubiese sido igual y el montón de páginas, algunas con mucha prisa y de mala manera, que hemos pasado, las tendríamos pendientes de superar. Gracias Adolfo Suarez, espero y deseo de corazón que los avances tecnológicos no permitan que sufras el tiempo que te queda. Como dijo alguien en un discurso muy banal: Que aprendan¡¡¡ Que n’aprenguin¡¡¡

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...