Ir al contenido principal

El temps sempre diu la veritat

Mai oblidaré aquest dia i molt menys l'endemà. Els diputats socialistes entraven al Parlament i la gent allà concentrada els insultava i els hi deia "botiflers" Les companyes i companys que varem anar a donar suport a Raimón Obiols, Lluís Armet, Rosa Barenys, Josep M. Bricall, Carlos Cigarrán, Higini Clotas, Joan Ganyet, Rafa Madueño, Marta Mata, Isidre Molas, Quim i Manel Nadal, Santi Riera, Josep M. Sala, Antoni Santiburcio, Xavier Soto, Antoni Siurana i sobretot un del meus mestres i una de les persones que més trobo a faltar en aquests moments l'estimat ROMÀ PLANAS. Fins i tot, plovia una mica, varem aturar algun cop de paraigües amb destinació contra algun dels companys socialistes. Segur que la Marta Moreno ho recorda perfectament. El "govern de Madrid ha fet una jugada indigna" va dir Pujol. Jo tenia parents en llocs de responsabilitat a Banca Catalana i sabia que la jugada indigna la havia fet ell. Allà va començar el principi del fi d'un país extraordinari i admirat que s'ha transformat en un país enfrontat i petit. Si la justícia es capaç i té el coratge de esbrinar-ho tot passarem vergonya aliena i sortirem d'aquesta situació molt dèbils i en mans d'un altre nacionalisme, en aquest cas l'espanyol, molt pitjor que el que hem patit en els darrers 30 anys a Catalunya.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Independentisme: de dretes o d’esquerres?

Hi ha frases fetes que tothom sap de que van o almenys així ho sembla, n’hi ha una, amb tres afirmacions contundents sobre tres qüestions d’un enorme calat emocional, “ni Deu, ni Pàtria, ni Rei” (ni Dios, ni Patria, ni Rey). Tres conceptes que per ells mateixos ja indiquen el credo i la manera com vol instrumentar la seva vida la persona que es capaç de dir-ho i fer-ho. La dita ve com a préstec de l’himne “carlista” l’Oriamendi i que manifesta els tres conceptes pels quals estan disposats a lluitar: “Por Dios, por la Patria y el Rey”. La frase primera la del “ni” no és mèrit meu doncs ja la varen enfortir molts anys abans de la meva presència en aquesta vida, homes i dones que en els temps que ho van començar a emprar s’hi jugaven la pell. Va ser la crida que va identificar d’una manera clara el moviment anarquista, els antisistema reals i autèntics de tota la vida. Però no tan sols els anarquistes se sentien representats per l’expressió sinó que en temps de lluita contra la dictad...

Ciutadans i Alternatius

L’any 1980 vaig decidir que tenia capacitat i ganes de participar en aquella nova forma de viure que en deien Democràcia. Fins llavors tan sols sabia que era una paraula grega fruit d’una manera d’organitzar-se per governar (ordenar, distribuir, endreçar) les ciutats. Ho tenien els francesos, anglesos, alemanys, americans, italians, suecs, etc, etc... Era la pera. Més ben dit la repera, la ostia, el "no va más". Ho havíem vist al cinema a Perpignan, al Salut les Copins, Sport Auto, Paris Match i fins i tot al Burda. Però allò no era res comparat amb la realitat del que la democràcia representava. Allò era la forma de veure com en altres llocs la gent era més lliure. Per cert en aquella època jo debia ser un ciutadà i un alternatiu. Doncs com deia al principi, aquell ciutadà alternatiu va decidir afiliar-se al Partit dels Socialistes de Catalunya. Fins avui. El meu partit te la responsabilitat de governar a Espanya, Catalunya i molts pobles i ciutats. També a la meva, Barberà ...

renovació?

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...