chamairac

He vist que el meu comentari i les coses que he manifestat han creat debat. No està gens malament doncs el facebook és un espai tan obert i pot esser tan assembleari com la plaça de la Vila. No m’interessa debatre si els fets són d’una manera o d’una altra. Jo parlo del que he vist i sobretot del que he escoltat. Ja de bon matí una colla de missatges enregistrats per convocar la gent on es parla de qui ha guanyat les eleccions i és respon que els de sempre. Jo que soc un dels 12.00o que varem anar a votar em sento molt malament quan algú minimitza aquest fet, per cert una altra manera de fer un assemblea en la que es pot dir el que es vol, l’exercici d’anar a votar, i pretén dir-nos que ens hem equivocat. Quina manca de respecte als veïns i veïnes(12.000) que tant es posen a la boca. Però al marge d’aquesta qüestió, personal, el demés anava pel camí previst. Escridassada als polítics a l’hora d’entrar i termòmetre de crits i soroll en funció del color d’aquets. Aplaudiments per aquells...

Somos como esos viejos árboles batidos por el viento que azota desde el mar. Hemos perdido compañeros paisajes y esperanzas en nuestro caminar. Vamos hundiendo en las palabras las huellas de los labios para poder besar tiempos futuros y anhelados, de manos contra manos izando la igualdad. Somos como la humilde adoba que cubre contra el tiempo la sombra del hogar. Hemos perdido nuestra historia canciones y caminos en duro batallar. Vamos a echar nuevas raíces por campos y veredas, para poder andar tiempos que traigan en su entraña esa gran utopía que es la fraternidad. Somos igual que nuestra tierra suaves como la arcilla duros del roquedal. Hemos atravesado el tiempo dejando en los secanos nuestra lucha total. Vamos a hacer con el futuro un canto a la esperanza y poder encontrar tiempos cubiertos con las manos los rostros y los labios que sueñan libertad. Somos como esos viejos árboles.

Ara que ja sabem quin dia haurem d’anar a votar és el moment de fer debats de veritat. Ara ja podem parlar de com es gastaran els euros de tots, uns i altres, ara ja podrem parlar de quin futur volen per aquest país, uns i altres,ara ja s’ha acabat fer volar coloms i és l’hora de fer balanç. O potser no. Potser és tot un miratge i ara és l’hora de qui la diu més grossa; oi senyor Tremosa? També sembla que és l’hora, almenys ho pensava, de la renovació i la nova gent. Con diuen alguns la gent jove, les noves fornades. Havia sentit a parlar de la Laia Bonet i d'altres, a can PSC i a la resa de partits un discrus semblant. CIU podia aprofitar per fer una mica de neteja i tots aquells que tard o d'hora hauran d'anar al jutjat a declarar els podien deixar a casa. De cop apareix Celestino Corbacho i fins i tot Josep Borrell i ràpidament em vaig fer a l’idea que aquests eren les promeses polítiques del futur i els que ens aportarien noves idees. No cal fer escarafalls, el candidat...

La sentència del Constitucional es pot analitzar de moltes maneres diferents, però la única que no cal fer és la tècnica. Ni cal ni interessa saber si han escapçat molt o poc l’Estatut aprovat al Parlament i votat per la ciutadania. L’han tocat i s’han atrevit a dictar sentència. Aquest és el fet pitjor. No anem bé si un tribunal està per sobre de la voluntat popular, això no és democràcia i per tant aquests 30 anys darrers no han servit per a res. No importa el contingut del que diuen, no s’han declarat incompetents i aquesta és la mentida d’aquest sistema. Per fi es veu que el “atado y bien atado” existeix de veritat. No era el Borbó, no eren els militars, eren els jutges i les lleis. Ens diuen una bona colla de vegades que “España es indivisible” i segueixen, tossuts, pensant que és una i la realitat, també tossuda, ens diu que ni ho és i què no ho estat mai, ni tan sols en temps del dictador. Han tingut una oportunitat única i històrica per aconseguir l’encaix definitiu del problem...

Hem de seguir parlant de crisi, però potser ens cal fer-ho amb una visió més ideològica que pragmàtica i sobretot amb el ple convenciment que aquest Estat del benestar que hem aconseguit no es pot moure ni una passa enrere. La crisi financera desfermada a l’agost de 2007 a Wall Street té, a hores d’ara, un objectiu precís: el desmantellament de l’Estat del benestar construït als països de la Unió Europea durant el segle XX. Per combatre el comunisme i evitar la temptació d’apropar-nos-hi es van acceptar les receptes socialdemòcrates promogudes entre d’altres pels països nòrdics amb Suècia al capdavant. Ara, un cop el perill comunista ha estat totalment eradicat a Europa, toca desmuntar els privilegis socials arrencats pels sindicats i pels partits socialdemòcrates des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Els atacs capitalistes contra el deute i el dèficit europeus busquen forçar la progressiva privatització dels serveis públics que defineixen el model d’Estat del benestar. La severa ...

El tema de les relacions PSC i el PSOE és recurrent. Aquests dies assistim a una ofensiva de CiU, ERC i fins i tot ICV i C's "exigint" que el PSC trenqui amb el PSOE. De ben segur que la petició no és per afavorir els socialistes, tanta magnanimitat és incompatible amb l'essència de qualsevol partit polític. Per això, em sembla inadequat que Castells s'hagi sumat, molt més matisadament, a la mateixa línia argumental. El que cal analitzar no és que el PSC decideixi un dia desvincular-se totalment del PSOE, ja ho està en bona mesura, sinó que cada vegada que hi ha problemes hi hagi veus internes, i precisament de persones que porten tota la vida manant, que amenacin amb la ruptura. És com en un matrimoni, hi cap el divorci, però no és molt bo per a la convivència amenaçar amb anar-se'n de casa cada quinze dies. En aquests moments, el PSC ha demostrat per activa i per passiva la seva absoluta autonomia en les preses de decisions a Catalunya. No crec que ningú ho...